Ull viu, que ve el llop!

L'Ateneu Popular de Ponent, de gom a gom. Fotografia: CUP Lleida

Només aquells que ho hem intentat en alguna ocasió sabem el que costa de veritat reunir un centenar de persones un dissabte al matí per debatre de política local. La dificultat és exponencial si no n’hi ha càrrecs orgànics, aquells que treballen per al partit però cobren d’una institució, ni cadires a repartir-se en un futur immediat. Ho explico per valorar en la seva justa mesura el mèrit de la CUP de Lleida, que fa dos dissabtes va iniciar els treballs del que serà el programa electoral que volen presentar a la capital del Segrià al maig de 2015. Molt de cas no és que els fem sovint, la veritat, malgrat fa temps que són gent activa. 

I el #9N, Àngel Ros?

Divendres es van reunir tots els sectors crítics del PSC. Foto: El Punt

Entenc que Àngel Ros, a la reunió dels crítics del PSC a les Cotxeres de Sants, havia de posar l’accent en el tradicional poder municipal dels socialistes. Al cap i la fi, i descartat dels àmbits electorals superiors a la ciutat de Lleida, Ros se la juga al maig de 2015, i amb ell la part del PSC que encara arribi més o menys composada. Fins i tot puc escriure que crec que té raó quan afirma que “(els socialistes) haurem de treballar amb moviments socials dels pobles i ciutats, que hauran de ser llocs de trobada de tots els progressistes”. 

Contra la partitocràcia

L’Àlvar Llobet, jove periodista però avispat observador polític, posava dissabte el dit sobre la principal nafra dels partits polítics: l’endogàmia que els allunya de la realitat del carrer. Amb el seu permís vull escriure una segona part. Existeix al vocabulari partidista una expressió curiosa que tots posen als titulars quan incorporen una persona independent a les llistes, “ens hem obert a la societat”, diuen... De la mateixa manera que la llei ha imposat quotes de gènere a les candidatures, la praxis ha aconsellat obertures cap a la societat de l’estil de posar en un dels llocs elegibles persones sense carnet del partit que a les paperetes tenen el cognom “Independent”.

A velocitat USB

Robert Johnson ens mira amb sornegueria des de l'interior de la Biblioteca.

Un hit musical dels 80 proclamà que el vídeo matà l’estrella de la ràdio. Érem a anys llum de la mortal velocitat de les Noves Tecnologies de la Informació. Allò que ahir era nou ara resta amagat en algun calaix dels malendreços arraconat pel nou d’avui. Aquell vídeo mata-estrelles ens va portar a casa uns aparells semblants als que tenien els professionals de TV. La irrupció del DVD va aprimar aquest estri tecnològic i la digitalització global l’ha reduït a la mida d’un USB connectat a la tele.

L'aventura plebiscitària

Imatge d'una assemblea del PSC de Lleida

Algú em preguntava per “l’aventura” d’Àngel Ros de presentar-se a les primàries del PSC per a ser nomenat alcaldable de Lleida. Error! No és una aventura, és “una jugada”. Amb el reglament de primàries a la mà, no li pertoca a Ros obrir el ball d’aquest procés electoral intern, ja que en tant que alcalde amb dret a repetir n’hi ha prou que el seu nom el proposi l’executiva territorial o la local. Només s’obriria el meló de les urnes en cas que algun altre militant volgués optar a ser el cap de cartell i obtingui els avals del 40% de la militància. Amb aquesta xifra, de fet, no parlaríem d’unes primàries sinó d’una moció de censura interna en tota regla. 

Només són els quarts

Sánchez-Camacho amb els joves populars de Lleida. Fotografia: Tony Alcántara (La Mañana)

Mentre els socialistes juguen a la seva federal versió de la yenka (un pasito p’atrás, una abstención, dos pasitos p’atrás), els populars s’han enrocat en el seu discurs oficial de culpar de tots els mals de la nació el “fanatisme de la Catalunya oficial”. Alicia Sánchez-Camacho ven el seu particular país de les meravelles, on els garants de les llibertats són els que prohibeixen les dones la gestió lliure del seu cos, i una conxorxa de polítics foscos al Palau de Sant Jordi manipulen una ciutadania atrapada per un únic discurs de la por... Si no fos perquè la cosa és seria ara em faria un fart de riure.

Jocs de paraules

No és impropi que Wert retalli l'aportació estatal a l'educació infantil?

De jove vaig conèixer un poeta cubà que sostenia que la mateixa paraula “política” és perversa i corromp tot el que toca. La prova? si l’ajuntem a la dona més important de la nostra vida, la mare, ens surt la sogra... Per a fer jocs de paraules s'ha de tenir la intel·ligència d'un poeta, per això procuro no fer molts.