Contra la partitocràcia

L’Àlvar Llobet, jove periodista però avispat observador polític, posava dissabte el dit sobre la principal nafra dels partits polítics: l’endogàmia que els allunya de la realitat del carrer. Amb el seu permís vull escriure una segona part. Existeix al vocabulari partidista una expressió curiosa que tots posen als titulars quan incorporen una persona independent a les llistes, “ens hem obert a la societat”, diuen... De la mateixa manera que la llei ha imposat quotes de gènere a les candidatures, la praxis ha aconsellat obertures cap a la societat de l’estil de posar en un dels llocs elegibles persones sense carnet del partit que a les paperetes tenen el cognom “Independent”.

Ara, quan toca votar no es poden allunyar de la disciplina imposada pels endogàmics càrrecs orgànics. I si a algú se li acudeix posar-lo pel davant, com va passar amb l’actual cap de l’oposició a la Paeria, l’enrenou està garantit. Obrir-se a la societat és una expressió que hauria d’estar desterrada del diccionari, ja que dóna per fet que les organitzacions polítiques funcionen al marge, precisament, de la societat que representen i ajuden a estructurar.

Crec en el sistema de partits i en la democràcia representativa. Això no m’impedeix reconèixer que l’actual mecànica està superada per una caduca partitocràcia. La moda ara és organitzar primàries fins i tot dins d’un mateix comitè local. No han d’obrir els partits, han d’obrir les llistes electorals, de manera que l’escó li deguis als votants no al secretari d’organització que t’ha posat pel davant. Ens veiem dilluns vinent?

Article publicat al diari La Mañana el 17 de març de 2014