Dimarts 12+1

De l'època en que el món de la faràndula guiava el pas de la societat,
el groc va quedar tacat de mala sort;
ara el pas el marquen els togats de negre...

Som pocs donats a les supersticions, amiga, però les manies sobre els malastrucs crec que encara no estan en la llista de les 155 coses que et poden portar davant un jutge perseguidor de la modalitat tunejada del delicte d’odi... A no ser que decideixis fer del groc el teu color preferit. De fet, fins ara només estava vetat dalt dels escenaris per allò que Molière va sortir pràcticament en coma de les taules mentre representava El malalt imaginari. 

El verb de l’odi

En la impunitat de les faltes de respecte de les autoritats
està l'origen dels que destil·len odi des del seu mòbil
Foto: Shutterstock

Al principi va ser el verb, amic, després verbalitzar el nom en va de l’innombrable i acabem escampant odi escopinant les paraules de les maneres més barroeres que es poden imaginar. D’aquest to bíblic, aclarir que la meva referència sempre és la relectura atea que en fa José Saramago: No cal que ens estimem els uns als altres, és necessari que ens respectem. I fa falta tant de respecte... 

Periodistes, malgrat tot

El professor Jaume Fabre descriu l'època de la censura prèvia

És del tot impossible llegir alguna cosa del passat sense tenir present tot el que ens envolta, amiga. Fa uns dies, el regidor de la CUP Pau Juvillà deia que és un bon moment per a rellegir les Cròniques de Manuel de Pedrolo, les colonials i les d’una ocupació, que són els articles periodístics dels 80 en què descrivia l’evolució de la Transició amb una llibertat de verb difícil de trobar avui en dia. 

Dolors Sistac, en la memòria

Va caminar per la vida amb pas ferm però, al temps, procurant no trepitjar l'altre

Ens ha deixat la Dolors Sistac, amic; una notícia que dol en tant Lleida perd un referent i jo una referència personal. Va ser lluitadora perquè li va tocar viure temps de lluita i no volia mirar cap a un altre costat. Dona en un ambient d’homes, defensora del català en un país que tenia prohibit utilitzar-lo i renovadora de l’ensenyament en un moment en què l’adoctrinament era la tècnica imposada. No es va arronsar i va caminar per la vida amb pas ferm però, al temps, procurant no trepitjar l’altre. I tot això combinant l’orgull pel que havia construït amb una estranya modèstia que et deixava palplantat. 

El club corrupte

El que reparteix juga amb l'avantatge que entre punta i punta
de la canonada sempre hi ha fuites d'aigua.

Formalment, amiga, Convergència ha entrat ja a la lliga dels partits polítics amb sentències condemnatòries per corrupció, un lamentable club que va obrir al seu dia el PSC (amb els cas Filesa) i en la qual va ingressar Unió Democràtica (cas Turisme) i està a la porta esperant el PP –per ara– amb les diferents variants de la Gürtel-Bárcenas. Més enllà dels robatoris personals, aquests comportaments evidencien trames organitzades per a beneficiar una estructura de poder que acaba fagocitant el poder mateix. 

Tornem a l’inici?

A partir d'aquí comença a créixer el que anomenen suflé...

Ara que dona la impressió que  tot està bloquejat, amic, no ens sobraria fer memòria, tornar als inicis de tot –si volen– i no perdre el context de vista. És en 2005 quan 120 diputats dels 135 del Parlament aproven una proposta de nou Estatut d’Autonomia. El PP, llavors amb 15 escons a l’oposició a Catalunya, i Espanya, vota en contra. 

Foc nou

Ara que no es poden prohibir,
els llaços grocs han de ser més visibles que mai

El tradicional article d’Any Nou exposant els millors propòsits a complir serà molt atípic, amiga. A l’alçada, en tot cas, de l’anomalia en la qual vivim de fa uns mesos. Hem votat, hem passat les festes en família i continua la repressió político-judicial, amb persones pacífiques i representants de la ciutadania en presó i a l’exili.