Dolors Sistac, en la memòria

Va caminar per la vida amb pas ferm però, al temps, procurant no trepitjar l'altre

Ens ha deixat la Dolors Sistac, amic; una notícia que dol en tant Lleida perd un referent i jo una referència personal. Va ser lluitadora perquè li va tocar viure temps de lluita i no volia mirar cap a un altre costat. Dona en un ambient d’homes, defensora del català en un país que tenia prohibit utilitzar-lo i renovadora de l’ensenyament en un moment en què l’adoctrinament era la tècnica imposada. No es va arronsar i va caminar per la vida amb pas ferm però, al temps, procurant no trepitjar l’altre. I tot això combinant l’orgull pel que havia construït amb una estranya modèstia que et deixava palplantat. 

En la meva anterior etapa a La Mañana em va tocar editar molts dels seus articles, que arribaven via fax, escrits a màquina i amb algunes correccions a mà que dificultaven, de vegades, encertar en la paraula que al final sortia publicada. Em vaig guanyar més d’un correctiu però vaig aprendre a sumar paraules de forma que multipliquessin el missatge. 

Quan, ara fa 4 anys, vaig tornar a la redacció, la seva va ser una de les primeres trucades: “Senyor Calvo, no sé si se’n recorda de mi”... Que ella s’en recordés de mi era el mèrit, amb la pressió afegida que era saber que, fins fa uns pocs mesos, em llegia cada dimarts. Comencem la setmana amb la seva memòria molt present:(

Article publicat al diari La Mañana el 23 de gener de 2018