El verb de l’odi

En la impunitat de les faltes de respecte de les autoritats
està l'origen dels que destil·len odi des del seu mòbil
Foto: Shutterstock

Al principi va ser el verb, amic, després verbalitzar el nom en va de l’innombrable i acabem escampant odi escopinant les paraules de les maneres més barroeres que es poden imaginar. D’aquest to bíblic, aclarir que la meva referència sempre és la relectura atea que en fa José Saramago: No cal que ens estimem els uns als altres, és necessari que ens respectem. I fa falta tant de respecte... 

Ara és quan hauria d’escriure que passa per ambdues parts –i així mirar de quedar equidistantment bé–, però no és del tot cert. És injust voler comparar les invectives insultants d’una persona qualsevol a les xarxes socials –posant la cara o amagant-se darrera l’anonimat– amb declaracions públiques d’autoritats que són conscients de la repercussió de les seves faltes de respecte. Més que res, perquè en la impunitat d’aquestes autoritats està l’origen dels que destil·len odi des del seu mòbil, postil·les amb encert... 

Aquella famosa frase que verbalitza l’inici polític de tot, Espanya ens roba, serveix per a justificar l’altra que marca el punt d’inflexió de la violència, A por ellos! La comparació no s’aguanta, i més quan aquesta darrera idea s’empara en paper amb timbre oficial dels que prejutgen i condemnen idees. És dimarts, comencem la setmana altra vegada pendents de jutges i fiscals;( 

Article publicat al diari La Mañana el 6 de febrer de 2018