Quan la vida certa també és 2.0

Amb el títol de “Mort certa, hora incerta”, Ernest Benach i Miquel Pueyo van guanyar el darrer Premi d’Assaig Josep Vallverdú que ara Pagès Editors ha editat amb el pròleg de Salvador Cardús. I, d’entrada, ens pot fer una mica de basarda entrar-hi en unes pàgines que ens volen parlar del nostre principal tabú. La sorpresa és que descobreixes que es parla molt de la vida, i especialment de la vida 2.0, aquesta altra identitat digital que entre tots estem construint-nos des de la improvisació diària però que va guanyant la nostra atenció i dedicació.

Camacho, la punta de llança de Rajoy

Tant els socialistes com els populars catalans s’atorgaven el paper de mitjancers entre la Generalitat i el govern de l’Estat com a estratègia per fer valdre més car el seu escàs pes al Parlament de Catalunya en aquells temps de governs monolítics de CiU. La jugada consistia en ser, de facto, la primera oficina de la Moncloa a prop de la plaça Sant Jaume. Així ha estat en temps de Felipe González i José María Aznar. Aquella dinàmica es va perdre amb la coincidència dels dos governs tripartits a Catalunya amb Zapatero a Madrid. I ara sembla ser que el PP ha canviat de tàctica: no vol mitjancers, vol puntes de llança, i Alicia Sánchez-Camacho esmola les eines...

Pere Navarro, ni chicha ni limoná

Vistes les interpretacions de la premsa de Madrid i de Barcelona sobre la votació diferenciada ahir del PSC al Congrés dels Diputats, em costa trobar el punt d'anàlisi més acurat al que de veritat va succeir. Ni "Catalunya rompe el PSOE" com assegura ABC, ni "el PSC s'emancipa", com misteriosament coincideixen en elevar a titular de portada El Periódico i Ara lletra per lletra... Al mig d’aquestes interpretacions es troba una direcció política erràtica que a Catalunya permet que es doni la imatge d’estar sotmesa al PSOE mentre a Espanya es pot presentar embolicada amb la bandera de la independència. Ni Alfonso Guerra té motius veritables per exigir la creació d’un PSOE catalán ni Artur Mas ha de saludar cap traspàs de posicions de Pere Navarro... Més que res perquè, crec, no sap ni on és ara mateix.

Lleida, ciutat sobiralista

La bipolaritat del PSC en la seva proposta estratègica sobre el futur de Catalunya ha propiciat que l’Ajuntament de Lleida es pronunciï sobiranista i federalista al mateix temps, el mateix dia i en el mateix ple municipal. I tot això ho afirmo en funció de les paraules de la tinenta d’alcalde i primera secretària del PSC de Lleida, Marta Camps, que s’ha abstingut en la moció pel dret a decidir proposada per CiU, després de titllar-la de “netament sobiranista”, mentre 11 dels seus companys de grup, entre ells el mateix alcalde Àngel Ros, la feien prosperar votant-la afirmativament. Dos minuts després, i només amb els vots del PSC, la Paeria també es pronunciava a favor de modificar la Constitució per construir un nou Estat federal... Si la ciutadania de Lleida està representada al Saló de Plens de la Paeria, què és Lleida, una ciutat sobiranista o federalista?

#Regeneració: La por a les llistes obertes

                                              

Amb l’actual clima de ferum que envaeix la res publica torna a posar-se de moda la vella reivindicació de les llistes electorals obertes com a fórmula per aprofundir en la més que necessària regeneració democràtica. Escric vella reivindicació perquè, com el Guadiana, ha anat apareixent i esfumant-se entre els mateixos partits polítics en les darreres dues dècades. Però mai s’ha arribat a articular de manera seriosa una proposta que trencaria el poder intern dins les formacions que a hores d’ara mantenen una reduïda elit de dirigents, els que tenen el poder de designar candidats. I és que els processos democràtics interns són només lletra impresa en reglaments sense esperit democràtic.

A base de cops

Estava intentant aclarir les idees sobre tot el ferum que ens envaeix aquestes dies, mirant d’aprofitar una certa distància en el temps per entendre e intentar fer entendre què ens està passant, quan dimiteix l’alcalde socialista de Sabadell i detenen a l’alcalde convergent de Sant Hilari Sacalm i el regidor popular de seguretat de Santiago... Impossible escriure ni cinc línies que suportin 24 hores de vigència. Si els fems els tens dos metres per sobre del cap, no hi ha distància possible amb la qual analitzar en global el que crec que és un autèntic cop a la democràcia orquestrat des de dins mateix del sistema democràtic.

Que governin els tontos!

Fa uns anys, perquè això de la corrupció no és cosa d’avui, en un dinar familiar es va començar a parlar d’allò que tots els polítics són uns lladres, que només pensen en la seva butxaca, que se’ls ha d’empresonar a tots... Jo, que en aquell moment formava part del Gabinet d’Alcaldia de l’Ajuntament de Lleida, callava... Arribà un moment, quan les ampolles de vi ja estaven pràcticament fulminades, i davant la perspectiva que tot polític i assessor havia de ser passat davant un escamot d'afusellament, que pregunto: “Però a quants polítics i assessors coneixeu directament per jutjar d’aquesta manera a tots?” Silenci espectant. “Em coneixeu a mi, no? Voleu dir que sóc un lladre?” Resposta fulminant del sogre: “Tu no vals, tu ets tonto!”...