Tant els socialistes com
els populars catalans s’atorgaven el paper de mitjancers entre la Generalitat i
el govern de l’Estat com a estratègia per fer valdre més car el seu escàs pes
al Parlament de Catalunya en aquells temps de governs monolítics de CiU. La
jugada consistia en ser, de facto, la
primera oficina de la Moncloa a prop de la plaça Sant Jaume. Així ha estat en
temps de Felipe González i José María Aznar. Aquella dinàmica es va perdre amb
la coincidència dels dos governs tripartits a Catalunya amb Zapatero a Madrid.
I ara sembla ser que el PP ha canviat de tàctica: no vol mitjancers, vol puntes
de llança, i Alicia Sánchez-Camacho esmola les eines...
Tenir tot el poder a l’Estat
atorga una capacitat d’influència institucional innegable a Catalunya tot i ser
la quarta força política al Parlament. Ben jugat, aquest partit polític
mitjancer sempre apareix a les fotos oficials d’inauguracions, tallades de
cintes i actes de repercussió social. Madrid li presta al català un ministre,
secretari d’Estat o director general d’un Ministerio, amb el qual assoleixes un
tractament protocol·lari per sobre del que aconsella el repartiment de forces
parlamentari.
Madrid et permet més
visibilitat de la que t’han donat les urnes a Catalunya. Així m’ho explicava fa
temps un polític que al seu dia exercia de mitjancer. El repte era, després,
saber aprofitar totes aquestes plataformes per incrementar el sostre electoral
local. Funcionava, anem a ser sincers, de manera relativa. Hi havia, també, un
principi de funcionament: el mitjancer feia de “conseguidor”, tota l’estratègia
era per aparèixer davant l’electorat català amb les mans plenes: de
transferències, de fons europeus, d’ajuts, de major autogovern...
Però ara les coses han
donat un gir de 180 graus: el partit representant del govern de l’Estat a
Catalunya s’ha convertit en el primer mur de contenció de les aspiracions
expressades al Parlament de Catalunya. Amb Mariano Rajoy i Alícia Sánchez-Camacho no
existeix més mà estesa que la que va directament a la jugular, sense contemplacions,
sense contemporitzar, sense vergonyes.
Dia a dia veiem com el PP
Català és cada vegada més d’Espanya i menys de Catalunya. Són els mateixos que
van recórrer la piel de toro demanant
signatures contra el projecte d’Estatut promogut pel Govern de Pasqual Maragall
i els mateixos que acusen de secessionistes tots aquells que no combreguen amb
la España una, grande y libre. Però
també són els mateixos que tenen sospitoses llibretes que amagar, vestits i
festes que oblidar i 6 milions d’aturats que no hi ha manera que es quedin
quiets sota les catifes.
No entraré en detalls d’aquesta
historieta de Mortadelo y Filemón que
és el joc d’espies, ni les amenaces de no pagar els ajuts de la PAC als
agricultors, ni la guerrilla de credibilitat entre Mossos d’Esquadra i Policía
Nacional... Són només grans de sorra d’una platja molt gran, la platja que més
d’un voldria que fos la del desembarcament (per terra, mar i aire) d’una
Catalunya massa crispada i alhora massa cansada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada