Que governin els tontos!

Fa uns anys, perquè això de la corrupció no és cosa d’avui, en un dinar familiar es va començar a parlar d’allò que tots els polítics són uns lladres, que només pensen en la seva butxaca, que se’ls ha d’empresonar a tots... Jo, que en aquell moment formava part del Gabinet d’Alcaldia de l’Ajuntament de Lleida, callava... Arribà un moment, quan les ampolles de vi ja estaven pràcticament fulminades, i davant la perspectiva que tot polític i assessor havia de ser passat davant un escamot d'afusellament, que pregunto: “Però a quants polítics i assessors coneixeu directament per jutjar d’aquesta manera a tots?” Silenci espectant. “Em coneixeu a mi, no? Voleu dir que sóc un lladre?” Resposta fulminant del sogre: “Tu no vals, tu ets tonto!”...

En aquest país, si et dediques a la política no hi ha lloc per l’honestedat: o ets un lladre o ets tonto. Aquesta és una conclusió estesa a la majoria de les taules de dinars familiars, davant el cafè als bars i, el més preocupant, al mateix ascensor. Abans, quan et trobaves algú a l’ascensor, parlaves del temps (“sembla que avui la boira escamparà a migdia”), avui pugem al quart pis comentant la última detenció d’un regidor, els mails del duc em...Palma...do o el color dels bitllets que van dins els sobres sospitosos... Ens passem el dia parlant de lladres, però pensem que parlem de polítics.

La sensibilitat, però, està més a flor de pell que mai al carrer. Fins i tot els tontos ja són sospitosos, degut a que la taca esquitxa tots els nivells administratius: des de la Casa Reial a un ajuntament petit, passant per presidents de governs, periodistes justiciers, directors de fundacions... Les devastadores conseqüències de la crisi (originada pels mateixos lladres que es repartien sobres a un i altre costat de la taula) i la sensació de desbordament davant tanta xoriçada no ens permet analitzar el que està passant de manera assossegada, amb seny.

Des de les bancades més directament implicades en els interminables casos de corrupció només saben onejar la bandera que és necessari un gran pacte per la transparència, una cimera anti-corrupció... Al davant tenen el missatge populista però clar dels il·luminats: todos al paredón!!!  La posició intermèdia que aquests dies sento és que cal una regeneració en profunditat de la classe política.

No crec que calgui cap més cimera que la necessària per modificar i fer aplicar el codi penal, amb contundència, sense dilacions. Què millor paredón que fer tornar els diners al lladre, prohibir-li apropar-se a cap altre càrrec públic de per vida i fer-lo passar una bona temporada a la presó? Demanar regenerar en profunditat la política és donar per fet que tots els que hi són ara són lladres, i la meva experiència és que he conegut sobretot a tontos, molts tontos i tontes que poden ser més o menys competents però que ni roben ni ho intenten.

Allò que, en tot cas, ens té més amoïnats és la percepció d’impunitat amb la qual actuen aquests presumptes delinqüents. I aquesta impunitat, quan és generalitzada, ens fa pensar que no estem davant una suma de lladres escampats per diferents despatxos públics sinó que som víctimes, la ciutadania, de trames de crim organitzat.

Els tontos no es saben organitzar per delinquir, i aquest és un altre dels motius per pensar que potser ha arribat l’hora que els tontos i tontes facin un pas endavant, assenyalin amb el dit els sospitosos de les seves pròpies organitzacions, es mostrin inflexibles i promoguin reformes legals tan increïblement tontes com que el qui la fa la paga. Que ens governin els tontos. Que puguem votar els tontos. És millor alternativa que ho facin els il·luminats que fan política renegant dels polítics.