Quan la vida certa també és 2.0

Amb el títol de “Mort certa, hora incerta”, Ernest Benach i Miquel Pueyo van guanyar el darrer Premi d’Assaig Josep Vallverdú que ara Pagès Editors ha editat amb el pròleg de Salvador Cardús. I, d’entrada, ens pot fer una mica de basarda entrar-hi en unes pàgines que ens volen parlar del nostre principal tabú. La sorpresa és que descobreixes que es parla molt de la vida, i especialment de la vida 2.0, aquesta altra identitat digital que entre tots estem construint-nos des de la improvisació diària però que va guanyant la nostra atenció i dedicació.

La combinació dels autors, l’editorial, el prologuista i el prestigi del premi hauria de ser reclam suficient per vèncer els temors, però per si de cas donar-li un cop d’ull a les primeres pàgines ajuda a superar les pors. Pel darrera del fil conductor de l’obra flueix una corrent narrativa que ens demostra que les societats també es poden explicar des de la perspectiva de com s’afronta l’hora final. De vegades, a l’allau de xifres sociològiques, estadístiques i dates cronològiques li manca alguna dada inabastable que ens perfili millor aquell món o aquella època que estudiem.

I és en aquest sentit on l’obra viu de manera especial en la segona part. A banda de l’aportació que Benach i Pueyo fan sobre com afrontar la hipotètica supervivència de les nostres identitats digitals a la fi segura de la nostra identitat física, els autors ens mostren amb una certa perspectiva i molta didàctica què és això de la societat del coneixement de la que tant sentim a  parlar. He descobert dades sorprenents, fets històrics que ignorava i una utilíssima guia sobre com cuidar l’Ignasi Calvo digital. També té la seva part de llibre d’autoajuda...

Conèixer l’origen, moltes vegades inimaginable, d’expressions tan habituals avui en dia com spam, wiki o avatar ens donen la mesura de com l’actual vida 2.0 està intrínsecament connectada amb els aspectes més mitològics, màgics i divertits de la historia analògica de la Humanitat. I aquestes petites anècdotes tenen més força que les grans dades per abastar allò que no acabem d’entendre entre percentatges i milions i milions de bits.

L’apunt final és per esperonar els autors i els lectors (com ja suggereix el prologuista) a que la identitat digital de Mort certa, hora incerta (actualment amb perfils a Facebook i Twitter) sigui un exemple 2.0 de l’evolució quasi-infinita del text escrit en paper amb una nova obra construïda en xarxa. I aprofitar, llavors, per tractar l’únic aspecte que he trobat a faltar en tot el llibre: alguna referència a la mort de Jesucrist, la mort que més s’ha explotat a la història i sobre la qual s’han construït més espais sociològics i culturals.