Memòria de Víctor Torres

Víctor Torres i Josep Tarradellas a la portada del llibre de Pagès Editors

Pagès Editors, qui hauria de ser sinó!, acaba de presentar un llibre que és una petita joia la vàlua del qual va molt més enllà del que ja s’intueix a la mateixa portada. Dietaris de l’exili la podríem anomenar com l’obra pòstuma de Víctor Torres (1915-2011), el lleidatà fill del fundador de Joventut Republicana de Lleida que va marxar a fer la guerra contra el feixista a la columna Macià-Companys, va ser comissari polític d’ERC a l’exèrcit republicà, secretari general de la Presidència de la Generalitat en el exili amb Josep Irla, col·laborador íntim del President Tarradellas, diputat al Parlament per Lleida i senador en la recuperada democràcia i, sobretot, un home d’una vitalitat que contagiava qui tenia la sort d’estar al seu costat.

El debat de la mala llet

Sara Vilà, en una intervenció al Parlament...

La mala llet s’ha anat apoderant de la discusió a les xarxes socials entre la diputada d’ICV Sara Vilà i aquells que li retreuen una greu relliscada amb la que es beu al Parlament de Catalunya. Resum: Aprofitant el debat monogràfic sobre Agricultura, la regidora de Rosselló i diputada ecosocialista (cada vegada que utilitzo aquesta paraula m’he de mossegar la llengua per no fer la broma fàcil) treu punta al contrasentit del Govern de dir que promou el consum de productes de proximitat mentre que a la cafeteria de la Cambra els tallats es fan amb llet Président, reconeguda marca francesa. Una altra diputada de CiU s’hi suma... Al dia següent canvien per Llet Nostra. I al dia més següent comencen les queixes perquè Président es fa a Mollerussa amb productes de vaques nostrades. A partir d’aquí, tot és rebre per a Vilà en una discusió amb sabor d’amarga llet tallada liderada per gent del voltant d’ERC i el comitè d’empresa d’El Castillo.

D’Alpicat a Punta Cana

Una de les imatges del suposat meteorit d'Alpìcat. Foto: La Veu de Lleida

Una estranya sacsejada alerta la població d’Alpicat al llindar de la mitjanit de dimecres. Coincideixen els primers testimonis: “Hem escoltat com un fort cop i hem sentit com una ona expansiva”. Minuts després, Twitter i Facebook fan de caixa de ressonància global dels que asseguren haver vist caure un meteorit i en pengen fotos. Al dia després, i ja confirmat el petit terratrèmol, la crònica de TV3 (la nostra, la d’ells?) i de la majoria de mitjans de Barcelona ens mostren una població rural perplexa especulant amb inexplicables teories de la conspiració...

Més pendents del PSOE

"Junts podem"... Un joc de paraules de parvulari

Em comentava un veterà militant del PSC de Lleida la paradoxa que suposa que els socialistes catalans estiguin més implicats i esperançats en la renovació del PSOE que en la del seu propi partit. La raó és tan simple com òbvia: el futur lideratge de la formació espanyola s’està jugant entre tres candidats i a casa la cosa ha acabat en un pacte Iceta-Ros. Al carrer Ferraz de Madrid a ben segur que canviaran cares, estils i algun que altre missatge de fons, mentre que a Nicaragua de Barcelona el màxim debat previst serà amb quines paraules jugaran per fer veure que alguna cosa s’ha transformat sense remoure massa les diferències que l’han sacsejat els darrers anys.

Desunió i divergència

Aquesta portada ha desfermat totes les teories de la conspiració possibles...

De temps immemorial venen les desunions al si de CiU, on convergeixen  disparitats de sensibilitats, orígens ideològics i, sobretot, personalismes fortament marcats. Divendres passat es van disparar els consums de telèfon i de whatsapp a Lleida entre els dirigents de la coalició, que es van esmorzar amb les reflexions del president del Comitè Local de CDC sobre la conveniència que el partit fundat per Jordi Pujol es presenti a les Municipals de 2015 sense els socis d’Unió Democràtica, precisament a la ciutat on Josep Antoni Duran i Lleida va iniciar la seva llarga carrera de lideratge polític.

El príncep equilibrista

Ros-Iceta, primera cimera abans del congrés del PSC

Va escriure Maquiavel que “per arribar al principat civil (el que s’aconsegueix amb el favor de la ciutadania) no es necessita ni molt valor ni molta fortuna, sinó més aviat una encertada astúcia”. Aquest paràgraf li vaig llegir en una ocasió a Àngel Ros preguntant-li si se sentia identificat amb la descripció... Va fugir d’estudi, ja que al carrer el terme “maquiavèl·lic” l’associem només a les jugades brutes i no al màxim del pragmatisme polític. Una cosa no treu l’altra i tinc a Ros pel príncep civil de Lleida, en l’accepció maquiavèl·lica d’astut.

La rotonda anticrisi

La qüestió és sortir a la foto... Pastor a la Trobada al Pirineu

Quan la crisi no existia, i era només una “desacceleració” de l’economia, el govern Zapatero es va inventar un pla de petites obres públiques per mirar de frenar una imparable onada de destrucció de llocs de treball. “Plan E”, es deia. I afedemón que ens recordem, especialment per l’únic sector que va fer alguns dinerets, els que posaven aquells cartells enormes que en ocasions eren més cars que la pròpia obra que anunciaven. Aquell pla de xoc només va servir per arranjar algun carrer o posar en marxa equipaments que mesos després no podien ser utilitzats per falta de pressupost. Però això va ser quan a la crisi ja li deien crisi, clar...