2014

Amb Artur Mas com a nou president de la Generalitat, sustentat en una CiU debilitada que vol liderar el segon tram de la transició nacional que va anunciar fa dos anys, i mercès a un pacte de Legislatura amb l’ERC d’Oriol Junqueras, que també vol liderar l’oposició, s’inicia un temps parlamentari que serà curt però intens. Curt, sí, evidentment! De vegades, el món de la política, que inclou polítics, analistes i opinadors, es mou en els cercles tancats de perogrullo. Clar que aquesta Legislatura serà curta: els partits que l’han pactada li han posat la fi al 2014, dos anys. Si es fa el referèndum, perquè després caldrà fer noves eleccions legislatives per a un Parlament que haurà de gestionar el resultat de la consulta. Si no es fa, caldrà anar de nou a les urnes perquè alguna cosa grossa s’haurà trencat al país.

És ou o gallina?

En els temps dels dos governs tripartits a la Generalitat l’esmorzar de Nadal amb la premsa de la Delegació del Govern de la Generalitat a Lleida i d’ERC es feien coincidir en el mateix dia i a hores consecutives. Era una forma de facilitar l’enrenou d’agendes d’aquestes dates, ja que estan ubicats en edificis veïns al carrer Lluís Companys i, a més, el càrrec institucional l’exercia un dirigent republicà. La casualitat, perquè suposo que ha estat només la casualitat, ha volgut que tornés a succeir: 10 del matí amb el delegat en funcions i president de Convergència Ramon Farré, i 11 del matí amb el nou diputat republicà Josep Cosnonera i el president regional d’ERC Carles Comes. Els primers, amb sensacions de darrer dia (dilluns comença la nova Legislatura al Parlament de Catalunya) i els segons amb el regust d’iniciar nous temps. L’ou i la gallina, la gallina i l’ou... Què va ser abans? Què vindrà després?

Zaballos li vol donar el tomb a la truita?

Amb l’advertiment preventiu de “no tenim ous ferrats, però t’hem posat unes truitetes de patates”, sóc rebut a l’esmorzar de Nadal amb la premsa convocat pel grup municipal de CiU a la Paeria, liderat per Joan Ramon Zaballos. (Tampoc no hi ha per tant, eh! A veure si ara tot serà qüestió de qui para la taula més grossa...) Poc entonat amb el tradicional esperit nadalenc i potser més en sintonia amb la dura realitat social imperant, Zaballos tenia un posat tristot, seriós i fins a cert punt incòmode. És cert que, en públic, no és l’alegria de la huerta, però a aquesta incomoditat, crec, van contribuir en part algunes de les preguntes que li varem plantejar, que evidencien un rerefons de dubtes sobre la seva continuïtat al front del projecte municipal de CiU a la ciutat de Lleida. Li vol donar el tomb a aquesta situació? No sé. 30 minuts més tard em trobava a l’esmorzar d’Unió Democràtica, amb el conseller Josep Maria Pelegrí, a qui molta gent el considera un dels altres ous d’aquesta truita municipalista...

Inma Manso, amb un parell d’ous!

La subdelegada del Govern a Lleida, Inma Manso, s’ha transformat en poc més d’un any. De ser, al maig del 2011, la sorpresa d’aquella campanya electoral a la Paeria traient de polleguera en més d’una ocasió a l’alcalde Àngel Ros amb els seus postulats de fèrria disciplina pepera, a no fer declaracions polítiques, malgrat ser la màxima representant de l’Executiu de Mariano Rajoy a les Terres de Ponent... Tota una gran contradicció: una política que juga a “demostrar que existim polítics que no creem problemes sinó que expliquem el que fem” però que es nega a valorar fets polítics inèdits, com que dilluns es van manifestar en contra de la institució que ella representa els màxims dirigents de les altres tres institucions del territori: Ajuntament de Lleida, Diputació de Lleida i Delegació de la Generalitat a Lleida. La segona gran contradicció és que al tradicional esmorzar de Nadal de la Subdelegació van faltar-hi els ous, un altre fet inèdit...

L'Espanya wertebrada

Semblava complicat, però el ministre espanyol d’Educació (¿?), José Ignacio Wert, ha sabut aixecar els ànims que injustificadament estaven de baixa després de les eleccions del 25 de novembre en una part de la societat catalana. És el que passa quan no es vol fer cas la realitat i les anàlisis públiques (fetes amb ànim de propaganda) s’assumeixen com a verídiques. El PP es creu que ha guanyat les eleccions al Parlament i que això els autoritza a barbaritats com l’esborrany de l’enèsima reforma de la llei d’educació, feta amb l’objectiu d’espanyolitzar els escolars catalans. La unànime reacció de defensa del model de convivència catalana a un atac en tota regla deixa en segon pla els aspectes més tècnic del text, que també són peculiars, com l’eliminació de la Selectivitat i la invasió d’altres competències a les comunitats autònomes. Encertat, doncs, el hastag #wertgonya que ha incendiat Twitter. Però i si tot és una trampa?

#Post25N 3: Què celebren al PP?

La mateixa nit electoral vaig llegir un tuit, no recordo de qui, que deia més o menys així: “El PP és cada dia més català, ja celebren les derrotes”. Amb la típica ironia que caracteritza la xarxa de micoblogging, el cert és que l’autor o autora d’aquesta sentència l’encerta de ple: El PP català va celebrar la derrota d’Artur Mas, no pas els resultats electorals propis, que no són per a moltes celebracions analitzats en detall. És cert que Alicia Sánchez-Camacho ha assolit el millor resultat del PP al Parlament de Catalunya, però només ha incrementat un diputat i ha perdut el tercer lloc de representació. L’independentisme d’ERC s’ha erigit com a segona força parlamentaria i la dreta espanyola continua pel darrera dels socialistes. És a dir, ja ni tenen capacitat d’exercir el paper moderador del debat que tenien en l’anterior legislatura.

#Post25N 2: El futur incert d'Àngel Ros

Centrats a Lleida, el resultat del #25N obre un meló al voltant del futur d’Àngel Ros ple d’incerteses. Ha estat l’únic candidat que ha volgut jugar diferent, ja que mentre la resta de partits feien la seva campanya local d’acord amb la nacional, Ros ha volgut deliberadament aplicar les seves regles del joc. El seu resultat és dolent, manifestament dolent respecte de la resta de formacions, ja que ha quedat com a quarta força política a la demarcació i tercera, per darrera del PP, a la mateixa ciutat de Lleida que ell dirigeix amb majoria absoluta.