#Post25N 3: Què celebren al PP?

La mateixa nit electoral vaig llegir un tuit, no recordo de qui, que deia més o menys així: “El PP és cada dia més català, ja celebren les derrotes”. Amb la típica ironia que caracteritza la xarxa de micoblogging, el cert és que l’autor o autora d’aquesta sentència l’encerta de ple: El PP català va celebrar la derrota d’Artur Mas, no pas els resultats electorals propis, que no són per a moltes celebracions analitzats en detall. És cert que Alicia Sánchez-Camacho ha assolit el millor resultat del PP al Parlament de Catalunya, però només ha incrementat un diputat i ha perdut el tercer lloc de representació. L’independentisme d’ERC s’ha erigit com a segona força parlamentaria i la dreta espanyola continua pel darrera dels socialistes. És a dir, ja ni tenen capacitat d’exercir el paper moderador del debat que tenien en l’anterior legislatura.

Poc ha sabut rendibilitzar Sánchez-Camacho el protagonisme del que ha gaudit. Una de les característiques d’aquesta campanya electoral és que varem assistir a una bipolarització inèdita del debat públic entre CiU i PP, però, vistos els resultats finals, aquesta circumstància no ha acabat pesant en el moment de la decisió del vot per part de l’electorat. CiU ha perdut 12 diputats i el PP només ha guanyat un segon diputat a la circumscripció de Girona. De manera maliciosa es pot comentar que en el debat a tres organitzat per 8TV només varen guanyar els partits que no hi van ser convidats, ja que el tercer en discòrdia, el PSC, s’ha deixat 8 escons pel camí.

Però és que resulta que les dades del PP encara són més preocupants si les analitzem en comparació amb Ciutadans, la força política directament competidora amb el missatge popular i que és la formació que més ha crescut relativament, triplicant la seva representació en passar de 3 a 9 diputats, 8 dels quals són per Barcelona més un escó per Tarragona.

Després de posar tota la carn a la graella, de moure tot el Gobierno en ple de manera pràcticament unànime i de remoure Roma amb Santiago, el PP de Sánchez-Camacho només ha incrementat els seus suports en 84.131 votants, un esquifit 0,62%. Amb 471.197 sufragis s’ha quedat a 52.136 vots d’un PSC en crisi i desnortat. En canvi, Albert Rivera i el seu Ciutadans, amb quotes de pantalla ridícules marcades per la Llei Electorat, ha captat 141.771 votants nous, incrementant el seu pes en un 4,19%.

Queda clar, en tot cas, que el discurs netament unionista l’ha capitalitzat millor aquesta formació habitual de les tertúlies a Intereconomia i que el PP de Mariano Rajoy ha rebut un càstig sever per la seva política de retallades des del mateix sac de vots que estaven remenant.

Si mirem les xifres de Lleida, passa més o menys el mateix, l’increment de vots al PP es veu fortament frenat pel de Ciutadans. És cert que la candidatura encapçalada per Dolors López s’ha col·locat com la segona força política a la ciutat de Lleida amb 1.116 vots més que la llista d’Àngel Ros, però Ciutadans ha obtingut la friolera de 3.684 sufragis a la capital de Ponent, pràcticament la meitat dels vots assolits a tota la demarcació.

Per aquells que vulguin fer càbales en clau municipalista, sàpiguen que a les Municipals del maig de l’any passat el PP, que llavors l’encapçalava l’actual subdelegada del Gobierno, Imma Manso, va obtenir 6 regidors amb 7.410 vots. El #25N Dolo López va fer  9.894. Més de 2.400 noves paperetes. Però Ciutadans, amb la mateixa cara al davant de Angeles Ribes, l’any passat va sumar només 433 vots en la lluita per obtenir algun regidor a la Paeria. Diumenge va convèncer 3.251 lleidatans més... Això, segons com sigui la participació ciutadana, poden ser dues cadires al Saló de Plens de la Paeria... Però ja sabeu que aquestes translacions no són ni fiables ni recomanables. El que és de fiar, en tot cas, és la tendència.

Tenen dret, la gent del PP, a celebrar que CiU ha fracassat en la seva aposta i que el PSC de Lleida queda debilitat, però poca cosa més. Vistos els números en detall, potser que al PP a Lleida, a Barcelona i a Madrid facin unes anàlisis internes molt diferents de les que estan fent en públic. Més que res perquè no hi ha cosa pitjor per a un que creure’s les seves pròpies invencions.