2014

Amb Artur Mas com a nou president de la Generalitat, sustentat en una CiU debilitada que vol liderar el segon tram de la transició nacional que va anunciar fa dos anys, i mercès a un pacte de Legislatura amb l’ERC d’Oriol Junqueras, que també vol liderar l’oposició, s’inicia un temps parlamentari que serà curt però intens. Curt, sí, evidentment! De vegades, el món de la política, que inclou polítics, analistes i opinadors, es mou en els cercles tancats de perogrullo. Clar que aquesta Legislatura serà curta: els partits que l’han pactada li han posat la fi al 2014, dos anys. Si es fa el referèndum, perquè després caldrà fer noves eleccions legislatives per a un Parlament que haurà de gestionar el resultat de la consulta. Si no es fa, caldrà anar de nou a les urnes perquè alguna cosa grossa s’haurà trencat al país.

Que aquest Parlament de Catalunya tingui una vida prevista de dos anys no és cap fracàs, si les coses es desenvolupen tal i com s’intueix. Fins i tot estic disposat a afirmar que si el referèndum el guanya la ciutadania unionista, que no vol la independència de Catalunya, tampoc no ha haurà estat un fracàs de Legislatura. Hauran fallat, en tot cas, les forces independentistes, però l’èxit del país es mesurarà en la capacitat d’organitzar en dos anys una consulta que ens manifesti de forma clara quin futur en vol la majoria de catalans i catalanes.

Perquè una cosa resta clara, al meu entendre: ningú no és feliç amb el que tenim ara com ara... Bé, excepte aquells que gaudeixen quan als altres els hi va malament, i a Catalunya no li està anant gens de bé en l’actual marc sociopolític. Cap societat no es mereix ser permanent ofesa i atacada, i ara hi ha massa gent que juga de manera irresponsable a ofendre el poble català, a mantenir-lo en tensió permanent. I així no hi ha projecte, ni nacional, ni empresarial ni personal que pugui reeixir. La gran tonteria és que no sé trobar tampoc en què guanya Espanya fent fracassar Catalunya, tant si marxa com si es queda.

L’altre factor clau de la X Legislatura, fora de la duració temporal, és el pacte amb ERC. Aquesta formació serà el sac de pegada de tothom, ja que és vista com el punt més dèbil del tot plegat. No és la primera vegada, però. La memòria és dèbil i els records es focalitzen només sobre allò que interessa dels governs tripartits de PSC, ERC i ICV: com el viatge de Carod-Rovira a Perpinyà o Joan Puigcercòs despenjant la bandera espanyola de la seu de Governació. Potser molta gent ja no recorda que Pasqual Maragall ja va fer fora del Govern ERC en convocar el referèndum per l’Estatut, seguint estrictes ordres de Rodríguez Zapatero...

L’actual ERC faria bé de recuperar de la memòria col·lectiva els anys aquells. Recordar per no repetir algunes de les errades. Per exemple, veig més modèstia que al 2003: no cal anar tot el dia marcant paquet perquè la gent sàpiga qui ets. Recordar per intuir per on vindran els cops de puny: línies editorials forçades i menysteniment constant com a provocació que han de ser intel·ligentment suportades. I, sobretot, recordar per albirar quins seran els paranys que es tornaran a repetir: on hi ha tres (CDC, UDC i ERC), quan dos es barallen el tercer guanya el paper d’àrbitre assenyat del conflicte.

A tot això, no cal oblidar, i espero que ningú no ho oblidi, que vivim la crisi més devastadora des dels anys 30: no només és crisi econòmica, sinó social i de sistema. Aquesta crisi s’ha de gestionar dia a dia en paral·lel a la preparació de la consulta del 2014. No només no és incompatible, sinó que, independentment del resultat final si s’acaba fent, la perspectiva de convocar el referèndum ens ha d’atorgar al país un horitzó polític i social que vagi més enllà de la tristesa de gestionar les engrunes d’un sistema autonòmic col·lapsat dins un Estat intervingut en una Unió Europea que fixa a partir del 2014 l’inici de la recuperació econòmica. Perquè hem de creure que després del 2014 tot no serà igual.