Sí, no, abstenció

Qualsevol pregunta que no pugui ser contestada amb un clar sí, no o abstenció no és una pregunta. Serà una altra cosa, una endevinalla o un trencaclosques, però no mereix ser impresa en una papereta que ha de ser introduïda dins una urna en un referèndum. Perquè l’objectiu, no ho oblidem, és que la resposta sigui clara sobre el que és el principal debat del país des de fa tres anys. I aquest debat no és altre que l’anhel d’independència d’una part molt significativa de la societat catalana. Sí, no o passo...

Mentre esperem quina és la pregunta que finalment proposarà el President Mas, la discussió va sobre què han de fer els partits polítics dues passes després de convocada la consulta, i d’aquí ens venen les confusions, algunes interessades, sobre les diferents posicions o sensibilitats que han de ser tractades de manera inclusiva. Quina expressió més rebuscada només per demanar a alguns salvar el seu cul davant el laberint en el que s’han posat i del que no troben una sortida digna.  

  

Entenc les postures netes de Convergència, ERC i CUP, i també les clares de PP i Ciutadans. I fins i tot intueixo que a ICV tenen clar que primer ha de ser el referèndum i després definir què fer amb la independència del país si es guanya. Però a PSC i Unió, amb respecte, que els compri qui els entengui!

No és el meu un raonament visceral, que en sóc poc, ni partidista tot i militar ideològicament en l’independentisme que molts qualificarien de moderat. És que sóc d’una generació anterior als informes PISA i valoro la claredat de les propostes i que 2+2 continuïn sumant 4.

Si em poso en el dia després de la consulta, tinc clar que si guanyem els favorables a la independència de Catalunya haurem de respectar la creació d’un espai polític que persistirà en el retorn a una Espanya unida. Tindran dret i fins i tot legitimitat per fer-ho, sempre dins les regles del joc  democràtic. I, clar, si guanyen els unionistes, hauran d’acceptar que una part del país continuarem reclamant el que no haurem assolit en un primer assalt.

Però alguns deliberadament se salten aquests dos dies, el de la consulta i el del dia després, per intentar justificar que no saben però volen fer veure que contesten... Confederació, federació, reforma constitucional... A hores d’ara, la Constitució espanyola o es trenca per la via de la independència de Catalunya o per la força recentralitzadora de PP i Ciutadans, però es trenca, eh!

D’algunes coses que he sentit aquests dies començo a interpretar, per exemple, que a Iniciativa estan valorant com argumentar la seva defensa federalista sense fer-la contradictòria amb el dret a decidir, que no ho és tot i el que diguin els socialistes federats. Crec que la cosa anirà, més o menys, així: Si guanya el sí a la independència, els ecosocialistes convidaran a Espanya a federar-se, o confederar-se, lliurement i democràtica amb una Catalunya que democràticament i lliure ha decidit constituir-se en Estat. I que siguin ells, els territoris del que ara és la resta d’Espanya, els que decideixin si volen continuar fent camí amb nosaltres o no.

Em sembla una postura intel·ligent i clara, on la càrrega de la decisió recau sobre qui l’ha de posar en pràctica. No té sentit que a Jaén hagin de dir si els catalans marxen o no, o si a Lleida han de condemnar els madrilenys  a aguantar aquells que diuen no suportar...

Perquè el ‘delicte’ de la proposta suposadament federalista del PSC és que no es fonamenta en la decisió lliure dels pobles de federar-se. Després de sentir fa unes setmanes el primer secretari del PSC, Pere Navarro, tinc clar que allò que anomenen federalisme no és més que tornar a l’esperit federalitzant de la Constitució del 78, que el 23-F i els successius governs de PSOE i PP van anorrear.

Fent befa, és passar del “café para todos” al “pero a mi me pone un carajillo”... Portem 30 anys de cafès amb gotes de conyac de garrafó!

No discuteixo les propostes polítiques, sinó la coherència i la veracitat de qui les expressa. Quina reforma federal de la Constitució ens proposen els amics del PSC? Del tipus de federalisme que practiquen amb el PSOE, on la discrepància es multa? Primer que ens mostrin a casa seva que saben treballar federats abans de proposar-lo al país. De tipus del federalisme alemany? Doncs que en prenguin nota i callin la boca tots els seus dirigents que treuen a passejar els fantasmes de Franco i Hitler. A Alemanya això està castigat. 

El gran problema dels socialistes catalans a dia d'avui és que supediten la seva estratègia política al que facin d'altres partits: no es pot celebrar la consulta si el PP no vol i per a ser un Estat federal cal que el PSOE guanyi les eleccions. Alguna idea pròpia, amics?

Espero la pregunta, que es pugui contestar clarament amb un sí o un no, i que els que encara no ho tenen clar ens deixin de marejar la resta amb les seves cabòries com si fossin cosa de país. No, amics, són només coses de partit i encara no heu entès que al carrer no van sortir els partits sinó la gent. Quanta gent? Comptem-la davant les urnes.