Els set del PSC

L'aparell surt reforçat del Consell Nacional del PSC.
Fotografia: lavanguardia.com

Democràticament i lliure el PSC ha decidit: “No volem caure en l’error de portar al Congrés dels Diputats iniciatives polítiques de les que ni tant sols s’hagi garantit prèviament la seva presa en consideració”. Així es diu al punt tres de la resolució aprovada més que majoritàriament al Consell Nacional de diumenge i que aquí podeu consultar de manera íntegra. Si és tota una declaració de principis d’acció política espero que a partir d’ara els senyor del PSC no presentin a cap Parlament ni cap Ajuntament cap proposta que prèviament no hagin pactat que la guanyaran...

El problema, de veritat, no és que els socialistes catalans s’hagin despenjat del compromís de treballar per realitzar una consulta al poble de Catalunya, el moll de l’os és que continuen esgrimint arguments contradictoris i es tanquen en un bucle impossible de resoldre.

Si Madrid no accepta la consulta no podem fer-la pactada i, per tant, no té sentit demanar-la...

Si Madrid no accepta reformar la Constitució per construir un Estat federal, no podem pactar el canvi del marc constitucional i, per tant, no té sentit demanar-lo... Ah, no! Això sí...

El drama és que no volen estar ni amb uns (els secessionistes, segons ells) ni amb els altres (els unionistes, segons nosaltres), quan al carrer el debat net sí que és, d’entrada, o amb tu o sense tu. Estic convençut que al 83,5% dels consellers nacionals del PSC els han molestat els missatges d’efusiva benvinguda al seu bàndol de dirigents del PP i Ciutadans. I que el 13,3% restant senten la pressió amb cada tuit de suport que reben des de gent d’ERC, CDC, ICV i les CUP.

Què voleu que us digui? És l’escenari que lliure i democràticament han votat els representants de la militància del PSC, per als quals el debat sobre el Dret a Decidir ja no passa de ser més que un problema de gestió de la divisió interna i d’evitar fugues cap un o l’altre costat, on la definició és evident.

Farien bé els partits del bloc que volen una consulta sí o sí de desistir en l’intent de portar cap a un consens més ampli els dirigents socialistes, de la mateixa manera que no s’espera més que oposició, legítima però oposició, de populars i ciudadanos. Facin el que facin no en sortiran del seu bucle, que repetiran con un mantra desgastat entre ells mateixos: “estem a favor del dret a decidir de manera pactada i legal entre els governs”...

Crec que ja és només una qüestió interna de partit perquè renuncien oferir la ciutadania una alternativa a la situació de falta d’entesa. Bé, sí, apunten que si el PSOE guanyés a Madrid les coses serien més fàcils. Ho diuen 10 anys i pocs dies després d’aquell famós zapateril “acataré el Estatut d’Autonomia que presente el Parlament de Catalunya”...

Els crítics perden suports.
Fotografia: elconfidencial.com

El passat mes de gener, aviat farà un any, es va fer popular a Twitter el hastag #5delPSC, en referència als cinc diputats crítics amb la direcció del partit que van abandonar el Parlament per no haver de votar una resolució en contra del Dret a decidir. Al primer secretari socialista li marcaven el territori d’aquesta manera, entre ells Àngel Ros, i en la primera sessió plenària Pere Navarro ja sabia com les gastaria l’anomenat sector crític o família catalanista dels socialistes catalans. En aquell moment, la correlació de forces interna era del 75/25, lluny del 83/13 actual a favor de les tesis pro-PSOE.

Em vull fixar en un petit detall de diumenge: les votacions en aquests òrgans de partit són sempre a mà alçada i els díscols van aconseguir que es votés en urna i fora de les mirades de control de l’aparell. 48 membres van signar a favor del sufragi secret, en canvi només 41 consellers van votar a favor que el PSC s’alineï inequívocament en el front que vol que el poble de Catalunya sigui consultat sí o sí.

Em quedo amb aquests set del PSC que en un moment determinat van entendre de què va la cosa. Aquests set van fer valdre el dret democràtic a emetre el seu vot sense cap pressió externa, tot i no estar d’acord amb el sentit del vot final. La gran contradicció és que allò que respectaven pels seus companys de partit no ho volen per la resta de ciutadania. Com dic, qüestions internes només.

Com a mínim, set dirigents socialistes van fer seu aquell vell aforisme de Voltaire: “No estic d’acord amb el que dius, però defensaré amb la meva vida el teu dret a expressar-lo”. Pena que Voltaire formi part d’aquella tradició que Alfonso Guerra va liquidar abans d’agafar un ribot amb el qual afinar aquell Estatut que presentava el Parlament de Catalunya.

Continuarem amatents al que ja només seran guerrilles internes votació a votació, fins que puguin contrastar a les urnes posades als col·legis electorals si l’han encertada o no. Urnes que decidiran parlaments i ajuntaments...