En política,
sempre s’ha dit, tan important és el fons com les formes. I li afegiria,
encara, una tercera variable: el temps, el moment, en el qual es materialitzen
aquests fons i formes, especialment quan parlem de canvis. Des d’aquesta
òptica, el primer secretari del PSC, Pere Navarro, no ha escollit amb prou
encert el moment per efectuar els canvis al Grup Socialista al Parlament, la
mal anomenada “purga nacionalista”.
El canvi al
capdavant del Grup, personificat en les figures de Joaquim Nadal i MiquelIceta, era una decisió que tothom hauria entès com a lògica com a conseqüència
del resultat del Congrés del PSC al desembre passat. Tota nova estructura de
govern, i l’Executiva d’un partit polític és això, té dret a fer visible la
nova relació de poders en tots els àmbits de projecció pública. I més quan el
líder orgànic del partit no en té cap altra finestra pública que la del propi
partit.
Perquè no es va
fer aquest canvi al seu dia? Qüestió de temps: fer-ho immediatament després del
Congrés s’hauria interpretat en clau de vendetta, i més després de les forçades
referències a la unitat d’acció de totes les famílies a la que obliga tot congrés
de confrontació. Deixant passar, o morir, el temps es volia apaivagar aquesta
interpretació als cercles político-mediatics. Primera errada! Igualment s’ha
interpretat en clau de purga.
Aquí vull
aprofitar per esmenar la plana l’alcalde i ‘primariable’ socialista Àngel Ros,
que a l’entrevista a Els Matins de TV3 ha dit que a ell li hauria costat més
temps que a Navarro fer aquests canvis... Ho va intentar fer al Grup de la
Diputació de Lleida 48 hores després de ser escollit primer secretari del PSC
de les Terres de Lleida, plantejant la substitució del president i portaveu
Miquel Aguilà. Com que es va interpretar en clau de revenja, passats els mesos
va haver de pactar una solució intermitja que ha imposat una bicefàlia al grup provincial
entre Aguilà i l’home de Ros, Enric Colom.
Tornant a
Navarro: Es pot argüir que s’ha fet ara per aprofitar l’inici del nou curs
parlamentari, ja que forçar aquests canvis en mig del període de sessions
crearia alguna confusió. Segona errada! El curs polític no comença quan els
senyor diputats arriben a l’Hemicicle, sinó quan comences a planificar-lo. I
fins fa tres dies, el PSC tenia una altra planificació diferent de l’actual de
com seria aquest nou període de sessions al Parlament.
El moment oportú
hauria estat abans d’iniciar les vacances d’estiu: el nou equip es fa la idea del que li ve pel
davant, la polèmica pública hauria quedat més apaivagada, tot i que les xarxes
socials no en fan de vacances, i els canvis no s’haurien barrejat amb el debat sobre
les posicions del PSC en l’eix nacional de la política catalana.
Tercera errada!
Quan el principal debat polític a Catalunya és la manifestació de la Diada i al
si del PSC encara debaten com afrontar-la, que si la pancarta, que si el pacte
fiscal, que si el PSOE, que si... Quan aquest és el principal debat públic,
aquests canvis només es poden percebre com un gir cap el PSOE, ja que el sector
majoritàriament damnificat és l’autoanomenada ala catalanista del PSC gràcies a
la quarta errada: incloure en el paquet a noms com Ernest Maragall i MarinaGeli i, m’atreviria a dir, Laia Bonet. Ja que agafes l’escombra...
Els socialistes
catalans, doncs, inicien el curs polític català en període de temps mort:
sensació de batibull generalitzat amb les famílies en discòrdia, desgavell de
cara al #11s12 i les seves conseqüències el dia 12 de setembre, desconcert
sobre si s’inicia el procés de primàries o s’espera una mica més a veure si han
de fer com a Galícia, desconeixement de si al Parlament es notarà el canvi de
rumb d’un ex-conseller a un altre ex-conseller...
En política, quan estàs en temps mort el rellotge només es para per a tu, els altres continuen fent joc.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada