Un nou Parlament amb llistes "obertes"

Carme Forcadell, de l'ANC, adreçant-se al Parlament el #11s2012 (Foto: ANC)

Amb la marxa tranquil·la mig aclarida "pels aconteixements" i posat ja a caminar el tren del nou temps polític al país, la següent estació ineludible són unes eleccions legislatives amb un evident sentit plebiscitari sobre la proposta d’Independència de Catalunya. “Evident”, he escrit, però això dependrà del nivell de claredat dels programes electorals que presentin els partits polítics. A dia d’avui, quasi 15 dies del #11s2012, les formacions electorals veuen les seves agendes marcades per una entitat civil, l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), que treballant des de la transversalitat política ha aconseguit engrescar una part molt significativa de la societat catalana.

Si posem a un costat el PSC, l’únic partit polític que hauria d’afrontar avui unes eleccions avançades sense candidat, sense temps per a unes primàries i sense un posicionament unitari sobre la proposta independentista, la resta de l’arc parlamentari català només ha de definir tàctiques, ja que les posicions estratègiques estan bastant conformades... Conformades amb les seves modulacions, ja que a hores d’ara tampoc no tinc clar que tota CiU aposti per l’Estat propi.

Una de les claus de la força de l’ANC és que no és un partit polític, és a dir, no està dominada pels vicis de la partitocràcia, està conformada per homes i dones que mantenen militàncies polítiques diverses i discrepants, i només han de preocupar-se per un aspecte a debatre: la forma en la qual Catalunya ha de proclamar la seva independència. Que se m’entengui bé: La independència és només una de les preocupacions de la ciutadania, gens incompatible amb cercar solucions a l’atur, la falta de liquiditat de les empreses, la qualitat dels serveis socials... Aquesta altra part de l’agenda política ha de ser sobre la qual han de fer les seves propostes els partits polítics, també en els seus programes electorals.

Com es gestiona un Estat propi i el dia a dia és política tant important com les formes per aconseguir-la. I aquesta altra part es mou en el tradicional eix esquerra-dreta. Per això mateix, no crec que sigui positiva una llista unitària de les forces pro independència, tot i que la Llei d’Hondt ho podria aconsellar per no perdre ni un sol vot independentista en la conformació del nou Parlament de Catalunya, que podria ser el que encaminès un procés que encara s'ha de mesurar en mesos o els anys d'una legislatura...

Escrivia l’altre dia que els partits polítics haurien de conformar les seves candidatures electorals al voltant de la gent tranquil·la de l’ANC, els que van mobilitzar un milió i mig la Diada. Aquesta entitat no es vol allunyar, i amb raó, de ser un moviment civil i evita totes semblances amb un partit polític. Per defensar aquesta evidència, preparen una proposta transversal sobre la independència per tal sigui adoptada pels partits polítics que vulguin, i a aquests en donaran suport de manera global.

És la seva feina, però... Una de les imatges amb més força política de la Diada va ser la recepció que els líders del Parlament van fer als representants de l’ANC. Els que portaven la pancarta van entrar tranquil·lament al Parlament. I ara s’han de quedar fora? Doncs no ho tinc clar.

No tinc dubtes que les propostes de l’@assemblea seran assumides per CiU, ERC, ICV, SI... I ja posats, què tal si els partits reforcen aquest compromís obrint les seves llistes electorals integrant membres de l’ANC en llocs de sortida (no necessariament com a caps de llista) en qualitat d’independents? Crec que es reforçaria la credibilitat davant la ciutadania sobre les intencions postelectorals d’uns partits que després hauran de tornar a la dinàmica partidista de tot Estat Democràtic, Social i de Dret que serà la nova Catalunya.

Mentres tant, i amb la possibilitat de constituir-se en subgrup, aquests diputats independents serien una garantia que les lògiques dinàmiques partidistes no afectin el nucli central del compromís adquirit amb la ciutadania de portar Catalunya a ser un Estat sobirà.

Pensem-ho amb tranquil·litat.