Una, pequeña y amordazada

La crisi és, a més de la principal preocupació de la majoria de les famílies, la pedra de toc que tot ho justifica per a qui exerceix la política amb mirada curta, de regat desesperat sense saber ben bé per on sortirà la pilota una vegada driblat el contrari. La crisi és, també, la gran excusa per al discurs recentralitzador que busca eliminar al màxim l’estat de les autonomies, aquell invent seudo-federalista que es van inventar a la Transició.

És evident, li he sentit a dir a la candidata a la Lehendakaritza per EH Bildu Laura Mintegi, que l’invent va servir per fer prosperar molts territoris de l’Estat que difícilment ho haurien pogut fer amb el sistema de la Una franquista. Però també és evident que molts aspectes de la Transició espanyola es van quedar encallats, com el model territorial, fent vàlid aquell aforisme que no hi ha cosa que més duri que allò que és provisional.

Coincidència, o efecte veritable de les conseqüències de la crisi econòmica sumat a una pobre gestió política partidista, el model autonòmic està en crisi també, sobretot, perquè no ha donat solucions als que estiraven més cap a la banda federal, generant frustracions equiparables als que estiraven cap el retorn a una Espanya identificable com a unitària. Els feredalitzants, de totes maneres, han desaprofitat tots els governs que han tingut fins ara per aprofundir en el model, temorosos d’obrir obertament el debat independentista a Catalunya i Euzkadi, que els menja vots a la resta del territori.

I ara és el moment dels nostàlgics d’una única policia, una única llengua, una única televisió i un únic parlament. Però arriben una mica tard, crec... De moment sembla ser que cala el missatge que els diners es dilueixen entre tantes televisions “territorials”, miniparlaments de pandereta i “pinganillos” per entendre’ns entre els d’un mateix país... I portats per la irresistible llei del pèndul promouen l’estirada cap a posicions de la més que reaccionaria “Una”.

Prohibir les estelades als esdeveniments esportius i equiparar independentisme a terrorisme és propi d’una Espanya “amordazada” més que lliure, clar que igual aquesta no és la traducció exacta de “Libre”... Ofegar les possibilitats de creixement dels territoris perifèrics promovent la connexió directa i única de Madrid amb el món empetiteix la idea de l’Estat, equiparada a la “pequeña” Castella, que igual sí que és el suficientment “Grande”...

La crisi econòmica, també, és la pedra de toc d’un cert discurs independentista que cerca eixamplar les seves basses electorals per la via tova, podríem dir. És complicat dialogar, i no dic ja negociar, amb qui et vol només com un apèndix de la seva “una, pequeña y amordazada”... Esgota, fins i tot, a qui cerca de manera sincera una sortida civilitzada a l’atzucac que s’intueix al final del fosc carreró.

El proper Onze de Setembre, fins fa dos dies, era la cita clau per contrarrestar aquest discurs uniformitzador. Mantinc que tan clau com ho va fer el 10 de juny de fa quatre anys... (Qui tingui orelles, que escolti!) Ara el pèndul s’ha mogut una miqueta i, al meu entendre, és el proper 21 d’octubre la data sobre la qual s’ha d’escriure el final d’un capítol. 

Les eleccions a Euzkadi remouran en les properes setmanes totes les misèries de la política de regat curt. I digui el que digui l’Euskobaròmetre, ningú no podrà intuir per on sortirà aquesta pilota fins que faltin pocs dies per la cita amb les urnes. De moment, l’#11s2012 és l'estació més propera.