Entrats en precampanya

Abans del #11s2012 havia escrit que aquesta manifestació no era hereva de la del 10 de juliol de 2010, sinó més bé una conseqüència de la frustració que bona part de la classe política catalana va provocar aquella mateixa nit entre el milió d’assistents que protestaven contra una sentència immoral del Tribunal Constitucional. Mig milió més de persones al carrer marquen la primera diferència entre ambdues marxes socials. La segona diferència és el paper de lideratge que sembla ser ha decidit adoptar el President Mas en la que és una nova etapa política sense discussions una vegada proclamada la necessitat de dotar-nos d’estructures d’Estat.

Independentment del joc dialèctic, el que ningú no podrà negar, d’entrada, és que lluny de decebre les expectatives dels manifestants, el líder convergent ha posat, com a mínim, el tren a marxa tranquil·la d’unes futures eleccions legislatives amb sentit plebiscitari sobre la independència de Catalunya. La secessió és un acte polític, i el seu camí requereix de l’essència de tota política democràtica: el pas per les urnes de la ciutadania. No crec estar molt desencaminat si afirmo que el 12 de setembre es va iniciar la precampanya electoral de no sabem encara quines eleccions.

A l’espera del que pugui passar dijous a La Moncloa, en la trobada entre Mas i Rajoy, el President català ha adoptat la mesurada postura d’agafar la pancarta de la manifestació però no l’estelada, sabedor que per ara només calia no decebre el milió i mig. I crec que ho fa en la seva condició també de futur candidat. No necessitava anar més enllà Mas, ja que el joc dels contrapesos electorals igualment es posaria en marxa digués el que digués.

Tot procés electoral, com el que considero que s’ha posat en marxa, comporta posicionaments relatius d’uns partits amb els altres. Així, la primera reacció de Solidaritat (SI) va ser despenjar la bandera espanyola del Parlament. Un avís a CiU: vigilarem i estirarem perquè no et desviïs del camí marcat per la ciutadania. ERC, amb un Oriol Junqueras que també és una persona tranquil·la, busca una associació més propera a CiU de la que no ha estat mai en els darrers anys, intentant la centralitat del discurs independentista, però amb l'estelada a la mà.

Enfront d’aquest bloc (al qual s’haurien d’incloure formacions com Reagrupament i les CUP) ràpidament s’han posicionat el PP i Ciutadans amb un discurs nítidament espanyolista, que, sigui dit amb el màxim respecte, és el que d’ells espera el seu electorat. La competició electoral entre ambdós farà que vagin radicalitzant el seu discurs i gestos, buscant també la reacció airada en la part més allunyada d’ells i així entrar en aquella tonta espiral d’acció-reacció que pertany als temps antics.

I després tenim al PSC... A dia d’avui els socialistes catalans no estan preparats per a unes eleccions legislatives en clau de plebiscit nacional. Poden dir que defensen un model federal d’Espanya, poden dir que volen recuperar l’Estatutet retallat per Mas i ZP i tombat pel TC, poden dir que busquen major pes de Catalunya a l’actual Estat, poden dir el que vulguin que, posats en clau nacional, es situen el bloc liderat pel PP i C’s. I aquests dos, com a mínim, no naveguen a ulls de l’electorat, expressen nítidament el seu espanyolisme. 

Com en tot procés electoral, la clau la tenen els indecisos, la pressa sobre la qual es llançaran els constructors d’eslògans i d’estratègies dels partits polítics. Els indecisos, gent que veu la política de lluny, gent que majoritàriament fuig de posicionaments públics, gent en gran part tranquil·la que només s’apropen a les urnes si veuen perillar el seu entorn socioeconòmic més immediat. També és gent amb la cuirassa ben armada contra la demagògia d’un i un altre costat, que en els propers dies es mostrarà més contundent encara.

Gent tranquil·la, finalment, és l’autèntica impulsora del moment polític actual, gent tranquil·la i festiva com en Jordi Cortada en el cas de Lleida (per significar un nom i no fer interminable aquest article amb els de tanta gent que hauria d’esmentar), gent tranquil·la que han sabut catalitzar un discurs desacomplexat i sense estirabots, sense pensar en l’Espanya que abandonem i centrant-se en l’Europa que reconstruirem. D’ells han d’aprendre els partits polítics o, millor encara, conformar candidatures electorals al seu voltant. Aquí queda la idea...