La rotonda anticrisi

La qüestió és sortir a la foto... Pastor a la Trobada al Pirineu

Quan la crisi no existia, i era només una “desacceleració” de l’economia, el govern Zapatero es va inventar un pla de petites obres públiques per mirar de frenar una imparable onada de destrucció de llocs de treball. “Plan E”, es deia. I afedemón que ens recordem, especialment per l’únic sector que va fer alguns dinerets, els que posaven aquells cartells enormes que en ocasions eren més cars que la pròpia obra que anunciaven. Aquell pla de xoc només va servir per arranjar algun carrer o posar en marxa equipaments que mesos després no podien ser utilitzats per falta de pressupost. Però això va ser quan a la crisi ja li deien crisi, clar...

D’esquerres i monàrquic?

Portada censurada de la revista El Jueves...

Republicà molt abans que independentista, assisteixo al show de canvi de monarca amb ironia no continguda. Entenc que, voluntàriament, la casta ens pretengui despistar portant el debat cap a la política de curta volada enlloc d’afrontar la situació des del contrast de conceptes. A veure si ens aclarim: es pot ser de dretes i republicà, però d’esquerres i monàrquic? És un contrasentit de l’alçada del campanar de la Seu Vella! 

Els nervis de la casta

Dono per fet que és casualitat, però el calendari ha volgut que immediatament després de la victòria del bloc sobiranista, i més especialment d’ERC, el Cercle d’Economia reunís en unes jornades a Sitges les elits de la vella política i l’antiga economia. Mentre els informatius de TVE continuen insistint en “el reto sobiranista de Artur Mas”, els principals empresaris i els grans dirigents polítics més castigats diumenge passat  es porten les mans al cap anunciant grans catàstrofes i mirant de reconduir el que creuen és una simple vel·leïtat passatgera. No hi ha més cec que el que no vol veure!

Lliçons d’una victòria

Els d'ERC per fi van tenir una dolça nit a Lleida. Foto: Tony Alcántara (La Mañana)

Que ningú es torni boig i vulgui fer extrapolacions del resultat d’ahir sense tenir presents totes les correccions que pertoquen. Ara, que tampoc ningú no posi aigua al vi que volem beure. La victòria del bloc sobiranista, sumada a l’increment del 10% de la participació respecte del 2009, no significa una altra cosa que hem fet una nova festa de la democràcia a casa nostra. O, al menys, hem tingut un motiu per apropar-nos a les urnes aquells que volem votar el proper #9N2014 sobre el futur de la nostra nació.

El problema no és Twitter

Intel·ligent vinyeta d'Ermengol sobre la idea de "regular" la xarxa de l'ocellet

Voler legislar en calent és una mostra evident de falta de planificació i programa polític, així com una tonta cerca de titulars per mirar d’acontentar els més fervents seguidors. Ho escric a compte de la última ocurrència del ministre d’Interior del PP i català (sí, què li farem, de casa és...) de voler actuar penalment contra qui escriu bajanades a Twitter. El debat en qüestió és així de simple: ja existeix prou legislació, i fins i tot condemnes, per perseguir i castigar les difamacions, insults i passades de voltes en públic, sigui a través de les xarxes socials, els mitjans de comunicació tradicionals o sobre el vidre d’una porta. Debat finalitzat.

La (in)utilitat d'Europa

Lluís Foix, a la seva intervenció a la UdL.

Europa és aquest concepte del qual només en parlen els polítics els dies previs a la celebració de les Eleccions Europees o per denunciar d’on surten els fons que l’altre ha malbaratat o, directament, desviat de manera poc regular... Escric això amb la campanya electoral ja encetada i, per tant, en mig del suposat debat europeu. Però no ens enganyem, Europa ens continua quedant massa lluny perquè aquí no s’hi creu de veritat. L’altre dia vaig assistir a una xerrada del periodista Lluís Foix en la que intentà donar-li un sentit d’utilitat a anar a votar el 25 de maig. No li falta raó en recordar que la història d’Europa és la història de les guerres més devastadores i que retornar a aquells vells temps és la única alternativa si fracassa el projecte de construcció europea.

El blues de la crispació

Standby...ON, la darrera creació de Pegasus.

Gràcies a l’Andrés Rockdríguez (oh yeah!) se m’ha passat la setmana de crispació tot escoltant l’últim disc dels reapareguts Pegasus, la mítica banda de jazz-fusió catalana liderada per Kitflus i Max Sunyer. Fa temps que només escolto música d’avis, interpretada amb mans experimentades en estils diferents però que sonen més frescos i sorprenents que la majoria de les coses que roden per les ràdios actuals. Un dia vaig decidir que si algú no havia gravat abans de 1975 ni m’interessava, tot i que he anat fent excepcions.