Translate

dilluns, 5 de maig de 2014

El blues de la crispació

Standby...ON, la darrera creació de Pegasus.


Gràcies a l’Andrés Rockdríguez (oh yeah!) se m’ha passat la setmana de crispació tot escoltant l’últim disc dels reapareguts Pegasus, la mítica banda de jazz-fusió catalana liderada per Kitflus i Max Sunyer. Fa temps que només escolto música d’avis, interpretada amb mans experimentades en estils diferents però que sonen més frescos i sorprenents que la majoria de les coses que roden per les ràdios actuals. Un dia vaig decidir que si algú no havia gravat abans de 1975 ni m’interessava, tot i que he anat fent excepcions.

1975 va ser l’any que es va editar Blood on the tracks, el disc de Bob Dylan al que no li sobra ni mig solc ni li manca mitja gota de sang musical. Qui havia idealitzat el vent com a portador de totes les respostes, ara li deia idiota a la mateixa cara en una de les cançons més memorables del seu immens món creatiu. Clar, que m’emprenyo cada vegada que el veig (amb la cara que tenia al 1967) posant la imatge a  l’anunci d’un banc, o escoltant qualsevol tema seu de fons en comercials de cotxes, colònies... És per estar crispat de nou, coi!

Als nostres ídols musicals li reclamem massa. Si acceptem de manera acrítica que els futbolistes no parlin de política, perquè hem de ser tan exigents amb els músics? Total, aquí tots la fan rodar en funció dels seus interessos econòmics. Entenc que Loquillo estigui crispat, ara que llança nou disc, però no li passo que ens titlli de nazis els catalans que volem votar. Em vaig equivocar quan vaig fer una excepció amb ell... Ens veiem dilluns vinent amb calma i paciència?



Article publicat al diari La Mañana el 5 de maig de 2014

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada