El carrer del tuit

El debat dels carrers és més complex que una bronca entre 'demagogs' i 'cacics'.
Foto: @CridaxLleida

En l’època en la que el relat públic es guanya a base de tuits, amiga, és complicat mantenir un debat sòlid d’arguments sobre la penúltima polèmica –en vindran més– a la ciutat de Lleida: els carrers franquistes. De fet, no considero la qüestió menor però sí més complexa que una bronca entre demagogs i cacics.

“Només defensen determinades famílies”, piula un fill de al costat de la dona de amb els papers del cunyat de... “No hi ha mitges tintes”, per impulsar un segon judici sumaríssim a Lluís Besa, carlista –sí– sobre el qual admeten que no pesa més prova del seu suposat suport al criminal cop d’estat de Franco que haver estat immediatament afusellat. “Si va ser franquista, franquista va morir”, negant l’evolució a Nadal Gaya els mateixos que –en coherència– van assistir a nou dies de funeral pel guerriller llibertari Fidel Castro. Estàs defensant els feixistes, m’acuses... Ara m’has fet el tuit fàcil! 

És de justícia revisar el nomenclàtor i reconsiderar els noms que calguin en un procés honest –que Ros faria bé d’impulsar– que aparqui les injustes acusacions mútues. No concebo no poder lluir la placa en honor d’Antoni Cantano perquè no entenem amb quin criteri encara la tenen (per exemple) Carmelo Fenech, Recasens o Areny. Proposo, pel seu dia, el Carrer del Darrer Tuit. És dimarts, comencem la setmana;)

Article publicat al diari La Mañana el 20 de desembre de 2016