Una llàgrima per la Kira

La seva mirada, neta i de front, la tindrem ancorada al cor per sempre. 

Em disculparàs, amiga, però avui no em surt un article, avui em cau una llàgrima tan llarga com és aquesta columna. La Kira ens ha deixat un enorme forat a l’ànima. 

Des del mateix dia que va entrar a casa –només fa set anys– va decidir que no volia ser tractada com una mascota i es va guanyar –amb la seva gentil tossuderia de Labrador– la posició d’un més en la família: la més petita, la més mimada, però, alhora, la que repartia més amor en cada un dels seus gestos. La seva mirada, neta i de front, la tindrem ancorada al cor per sempre. 

Com es fan estimar... em dius. Sí, i alguna cosa més. Amb el temps te n’adones que els horaris familiars estaven organitzats al voltant dels passejos amb ella, i la quantitat de petits detalls quotidians que quedaran eternament lligats a la seva memòria: l’alegre tikitikitiki baixant el seu negre lluent escales avall per saludar-nos quan arribàvem a casa, fos l’hora que fos. 

Què faré a partir d’ara amb el darrer trosset de donut de l’esmorzar? I qui rebrà les visites, tan convençuda que estava ella que venien a veure-la? Mai hauria pensat que podria escriure tot això sense trencar el teclat. És dimarts, comencem la setmana, i no és una bona setmana:(

Què faré a partir d’ara amb el darrer trosset de donut de l’esmorzar?

Article publicat al diari La Mañana el 5 de juliol de 2016