Translate

dilluns, 9 de setembre del 2013

Avui ens donem la mà, ho vull tornar a fer demà



Recullo el testimoni d’en Sergi Monteagudo i el seu Àtoms i lletres, ja que des d’avui i fins el proper dia 12 aquest bloc queda enllaçat per la independència a través d’una original iniciativa d’unes blocaires que permet que ens donem la mà virtual durant la Diada Nacional de Catalunya. Que ningú no es porti a engany, avui ens donem la mà reivindicant una futura Catalunya constituïda en Estat independent. Però això no significa ni que li retiri la mà a qui no pensi com jo ni que vulgui que em comptin en no-sé-quina-facció-específica-de-no-sé-quina-part...


Si vols "fer la cadena" des de l'inici, ves a http://joandemataro.blogspot.com.es/

Com molts altres, vaig arribar a la convicció que Catalunya necessita exercir de manera plena la seva independència política per pur esgotament de l’actual model de l’Estat Espanyol, articulat en base a una transitòria solució mig federalitzant. Ho entenc, eren temps en què el més important era recuperar els anys perduts a tots els pobles d’Espanya sota les botes dels generals. La consolidació de la democràcia, però, ha comportat curiosament el retorn a tics colonialistes. 

De família andalusa, nascut per casualitat a Barcelona i criat en un ambient de lògica enyorança del nadiu Puente Genil (Córdoba), el meu passat no el tinc entroncat amb cap greuge familiar per la llengua prohibida, amb cap vella història de recels locals que encara s’arrossegui per les cantonades del meu poble, ni amb cap significació simbòlica, més enllà del que he anat llegint als llibres d’Història, del que va succeir fa 300 anys.

Però com a pare d’una família catalana formada per casualitat i convicció a Lleida i orgullós de la nostra residència a la tranqui-la Torrefarrera, el futur dels meus fills no el vull pendent que hagin de justificar en quina llengua han après a estimar, ni si els miren d’una manera o una altra per l’origen dels seus pares, ni allunyats de la possibilitat de participar activament en el disseny del seu futur i el dels seus.

Discrepo dels que ens acusen d’enfrontar la societat, de voler aixecar fronteres o de ser egoistes. La frontera, cada dia, se l’estan aixecant els que mostren nul respecte i menyspreu per les idees diferents. I així, al menys per a mi, no hi ha possibilitat de diàleg. M’agradaria estendre-les la mà sense por que me la mosseguin.


Igual demà... De moment, aquest #foradelloc t’anima a seguir aquesta cadena virtual amb en Jordi Segura, un Superguerrer en lluita ll*ll.  

Feliç Diada!

19 comentaris:

  1. M’agradaria estendre-les la mà sense por que me la mosseguin....
    jajajajjja
    no fotemmmm !!!

    bromes a part una molt bona reflexió Ignasi
    gracies per enriquir la cadena de blogs

    Visca Catalunya !!

    ResponElimina
  2. Gràcies!!!! I felicitats pel poema al teu bloc!

    ResponElimina
  3. Em trec el barret davant del teu post, m'agrada molt Ignasi.

    L'envio també al Twitter!!!

    La cadena ja ha començat!!! i està engegant molt bé, Gràcies!

    ResponElimina
  4. Moltes gràcies Carme! A mi m'agrada molt el teu vers "Enllaçant les mans / farem la cadena / que en segarà d'altres!"

    Et corresponc.

    Salut!

    ResponElimina
  5. Hola, Ignasi, sóc el teu veí de cadena. Passo per aquí per dir-te que és un plaer compartir aquesta iniciativa amb tu i amb el teu blog.

    La reflexió que fas em toca de prop, perquè jo sóc nascut a Barcelona de família castellana. I aquesta família d'origen castellà, que ha estat fantàsticament acollida a Catalunya, anirà dimecres tota junta a ocupar un tram de la Via.

    Els motius es poden expressar de forma diferent però entenc que són els mateixos que els que expliques tu: ja no ens sentim còmodes en aquesta Espanya i ja són massa cops que ens han aixecat la camisa. Avui, Espanya fa tot el possible per afeblir Catalunya. Vol destruir-la culturalment, econòmica i social, per tal de poder fagocitar-la i acabar de digerir aquest plat pesat que porta 300 anys al seu estómac.

    Davant d'aquesta agressió, molts catalans d'origen castellà, andalús, extremeny o d'altres parts de la península ens hem vist quasi obligats a posicionar-nos al costat dels qui volen la independència.

    ResponElimina
  6. Encantat Sergi d'agafar-te el relleu, i més després d'haver llegir el teu fantàstic relat irònic... Igual aquest tram de la cadena ens està quedant una mica políticament incorrecte, hehehehe....

    Et saludo des de Lleida, aprop d'on "hi havia concentrats milers d'espanyls"...

    ResponElimina
  7. Bé, a mi ja em coneixes... sóc el bloc número 100, i una mica com tu jo porto sang de Gómez-Narro, província de Valladolid, però l'11 de setembre no fallaré.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No és la sang, és el cap i la mirada cap el futur...
      Bona Diada i molt divertit número 100

      Elimina
  8. Des de Lleida també et dono la mà i la raó en el que has dit.

    ResponElimina
    Respostes
    1. La mà i la raó haurien d'anar sempre juntes, però ja sabem...
      Bona Diada!

      Elimina
  9. Hola Ignasi, un plaer redescobrir-te. Un petó. Ester.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, però seria mutu, el plaer, descobrir quina de les Esters ets... hehehehe

      Elimina
  10. Respostes
    1. Ostres!!!! Ara entenc lo de redescobir-nos!!! Quant de temps!!! Un enorme petó!

      Elimina
  11. Seguim la cadena virtual després de tornar de la cadena real, la del carrer. Una Diada memorable!

    ResponElimina
  12. Sí, jo també porto ja un munt d'hores de cadena virtual i m'encanta! Felicitats per l'entrada Ignasi: molt ben dit i amb molta raó!
    Una abraçada d'una catalana a Suïssa.
    Dolors

    ResponElimina
  13. M'ha fet il·lusió trobar un bloc, que no basi el seu independentisme només amb les arrels...
    Penso que no és important de quin punt cardinal vinguem, sinó cap on vagi el nostre somni, perquè estimem la mateixa terra i la volem lliure...
    Petons estelats.

    ResponElimina