Aclarit el panorama
electoral a Euskadi, Galícia i el centre del món, Els Estats Unitats d’Amèrica,
ens toca als catalans i catalanes afrontar el procés electoral potser més
important d’aquesta recent època democràtica. Escric “potser” perquè tinc la
sospita que la cita amb les urnes veritablement transcendental serà la que s’ha
de començar a forjar a partir del 25 de novembre. De totes maneres, el futur
passa per la campanya electoral que està a punt de començar, quinze dies en els
que ens sentirem profundament observats de tots els costats.
Personalment, he viscut
ja uns quants processos electorals, des de fora i des de dins, però cap amb les
incògnites tant profundes com aquest. Intueixo, fins i tot, que les enquestes
fins ara publicades no són del tot fiables respecte del que veritablement viu
el carrer. És només una intuïció basada en què sóc mal pensat i no em quadra
una dada: la participació electoral prevista es mou molt poc respecte de fa dos
anys. No ho trobeu estrany?
Al 2010 estava cantada la
mort del tripartit governant a la Generalitat i la incògnita a aclarir era
només l’abast de la majoria amb la qual CiU recuperaria el poder perdut durant
dues legislatures. Més enllà de les pestes que es deien contra els que
governaven (cosa que li passa a qualsevol que governi, d’altra banda) poc es
parlava de política al carrer.
En canvi, algú dubta que
en aquestes eleccions tots (els uns i els altres, els altres i els uns) ens
juguem alguna cosa més qui ocuparà les estances privades del Palau de Sant
Jaume? El debat al voltant del futur de Catalunya i Espanya no és cosa només de
les portades dels diaris, és un debat amb el qual t’ensopegues fent el cafè,
tot i no buscar-lo, a les reunions familiars, tot i fugir d’ell, i a qualsevol trobada
amb més de tres persones que ja han esgotat el suat recurs de predir quant trigarà
en arribar la boira...
El vot ocult serà més
difícil que detectar en les enquestes que en processos anteriors, ja que fins
ara les eleccions es movien netament en l’eix esquerra-dreta, uns paràmetres
que no serveixen per mesurar avui en dia la discussió en l’eix
Catalunya-Espanya, que per als enquestadors era només una dada col·lateral.
Avui és “la dada” amb la qual ballen tots els aparells de comunicació i idees
dels partits polítics, que afinen els seus lemes de campanya mesurant molt fins
a on s’ha de comprometre el seu candidat o candidata.
De fet, assistim a una
polarització del debat a Catalunya insòlita fins ara: CiU-PP. Amb aquest nou
eix de debat guanyen els populars, que a les Catalanes estaven resignats a ser
el sac de pegada de l’esquerres i poca cosa més, mentre que ara releguen el PSC
a ‘anar a roda’ dels seu discurs per empescar-se com es distancien però no
tant... També ERC resta a l’estela de CiU, però els pot beneficiar els dubtes
que en el món independentista generen certes actituds dels dirigents que
acompanyen Artur Mas.
Amb tot això, què us vull
dir? Que crec que aquesta campanya sí que farà modificar comportaments
electorals, que serà intensa perquè tothom se juga molt més que un número
determinat d’escons i que, tot això, no
ho trobo reflectit a les enquestes. Bona campanya per als contendents i molt
serena reflexió per als que, finalment, tenim la possibilitat de decidir el que
creiem més convenient.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada