Les regles del joc d’Àngel Ros

Assegurar a aquestes alçades que Àngel Ros ha fet una doble campanya electoral és una obvietat. Només cal veure els cartells, el lema, els colors, la fotografia: la cara i la creu (perdoneu-me aquesta poc subtil falca publicitària del llibre) del PSC estabornit de Pere Navarro i del PSC que s’aferra a un lideratge local contrastat. D’aquesta obvietat inicial m’interessen, però, alguns matisos que, al meu entendre, evidencien el cansament del candidat socialista per Lleida. L’eslògan de campanya, per exemple, és el típic últim recurs al que un polític s’agafa quan les idees ja no es poden estirar més: “Perquè estimem les Terres de Lleida”... I qui no?

Quan escric que s’evidencia un cert cansament en Àngel Ros vaig molt més enllà de l’esgotament lògic que provoquen 15 dies d’intensa campanya electoral empegats a una jornada diària de prop de 19 hores com alcalde de Lleida. Ros porta en dura tensió electoral quasi dos anys seguits, des que el dia després de guanyar les municipals de maig de 2011 es va engrescar en la lluita pel poder intern del socialisme català: Congrés nacional del PSC, congrés federal del PSOE, congrés del PSC de Ponent, primàries per escollir candidat a la Generalitat... I cap d’aquestes fites ha estat plàcida. És més, tinc la sospita que s’obren ferides a cada guerra que es combat. Sumem-li, a més a més, la nova lluita interna que s’obrirà si es confirmen les enquestes que albiren una patacada socialista... És per estar esgotat, però són les regles del joc.

Reconec, en tot cas, que m’admira la seva capacitat de resistència, física i mental, per continuar navegant en mig d’aquests tsunamis. Clar, molts diran i no sense raó, que al cap i la fi ell s’ho ha buscat, que no hi ha berenjenal en el que no s’hagi ficat per voluntat pròpia. Bé, és cert, però això no treu el reconeixement a que continua vivito y coleando malgrat tot. I alguns “tots” haurien acabat amb la paciència de més de dos dels que ja m’havien pronosticat la seva fi política fa uns mesos.

Negaré la major de la dita aquella que afirma que Ros és la típica persona que es creix davant els reptes. No és això, no. És que ell funciona a base de buscar-se problemes com a esquema vital. Necessita del repte permanent perquè en gaudeix del procés mateix de superació del dilema. És la seva forma de ser i de viure. Són les regles del seu joc. Diria que li avorreix gaudir més d’un dia de la solució al problema.

Em comentava l’altre dia que encara li restaven tres debats electorals, amb cara de no saber si eren molts o pocs. Algú va assenyalar que ja està tot dit, que cap candidat està dient res de nou i que, potser, s’haurien de modificar els mecanismes d’aquests debats. Ràpidament, Ros contesta: “A mig partit no es poden canviar les regles del joc”. Jo, malèvolament, postil·lo: “O sí”. I ell, amb aquella mirada plena de complicitats a la que ja estem acostumats, s’ho rumia: “Igual, a alguns els aniria bé el canvi de regles...”. Poc després el vaig veure barallant-se de manera esgotadora a 8TV amb un dels campions de la demagògia format a les tertúlies d’Intereconomia.

A diferència de la resta de contendents de Lleida, sabem que la nit del #25N a Àngel Ros li aplicarem dues vares de mesurar: el resultat que n’obtingui a la demarcació de Lleida on ha posat la cara als cartells, i la seva comparativa percentual amb el resultat global que en faci el PSC amb la cara de Pere Navarro. De l’anàlisi d’aquesta altra variable podrem intuir fins a quin punt Ros s’agafarà una setmana de vacances per tornar a buscar-se un altre taulell de joc o, simplement, per descansar sense més regles que gestionar la seva amplíssima majoria absoluta a l’Ajuntament de Lleida.