Translate

dimecres, 27 de juny del 2012

Com mosques a la mel


Amb la que cau, i molt especialment des d'ahir amb el nou cop judicial contra l'autogovern de Catalunya, estic llegint i sentit coses que em fan venir al cap unes paraules de Rosa Montero a la seva novel·la ‘Historia del Rey transparente’ (2005): “Las palabras no deben ser como la miel, pegajosas y espesas, dulces trampas para moscas incautas, sino como cristales transparentes y puros que permitan contemplar el mundo a través de ellas”.

No té cap sentit que el Parlament de Catalunya, especialment el Parlament en tant que garant de la sobirania popular que ha de guiar l’acció de tot Govern, continuï jugant al Apalabrados mentre tothom fa mofa i befa del que som.

Ha arribat un moment en el qual relativitzo molt allò que passa a les Españas. Faltada (sembla mentida!) d’un discurs nacional cohesionador més enllà dels èxits esportius, la nova identitat espanyola s’està forjant a base d’atacar la identitat nacional catalana. No és nou, ho sé, però el que abans era propi d’uns cruzados outsiders ara s’està convertint en la norma d’actuació: qualsevol tribunal d’origen polític ens pot imposar la seva ideològica manera de veure l’Estat, qualsevol dirigent regional es permet donar-nos lliçons des de la llunyania, qualsevol que vulgui tapar les seves vergonyes (que les tenen a cabassos) les tapa posant l’èmfasi en les nostres (que també en tenim, faltaria més) per fins i tot fer-nos desaparèixer del mapa.

Però això, què voleu que us digui, ja no m’afecta tant. El que em preocupa és el doble joc que aquí en fem del que està succeint. Un 51% de la població catalana votaria per la independència segons l’últim estudi del CEO mentre la majoria de la nostra Cambra de Representants juga amb les paraules per atrapar mosques, no per explicar el món.

Jocs de paraules que amaguen dobles intencions perquè miren a curt termini... Ja ens va passar amb l’Estatut de 2005: Encara ressonaven els aplaudiments al Parc de la Ciutadella que els mateixos representants catalans s’oferien en ser els primers a aplicar-li el ribot a Moncloa un text que ells mateixos havien aprovat.

No em queixo de reaccions toves a cada agressió contra Catalunya, condemno que se li faci el joc. No perdré un segon exigint al PP que entengui la realitat social catalana. Ells la veuen diferent. Abomino del joc melós del PP català. No puc perdre un altre segon en intentar fer veure al PSOE que són hostes del discurs recentralitzador de Rajoy per la seva falta de valentia de defensar el que és Catalunya davant la resta d’Espanya. M’espanta l’enganxós debat federalitzant del PSC.

I també em preocupa l’excés de tintes en sectors del camp nacionalista, que utilitzen un futur independent per atreure mosques que anhelen el paradís a la terra d’on de pedres en fem pa... Desnortats els nostres líders polítics, el principal problema el tenim aquí, no ens ve de Castella. I ja comença a ser hora que el Govern de la Generalitat, que és el Govern d’una nació, digui prou! Però no com un joc tàctic, sinó responent a una estratègia a mig termini.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada