Amb la que cau, i
molt especialment des d'ahir amb el nou cop judicial contra l'autogovern de
Catalunya, estic llegint i sentit coses que em fan venir al cap unes paraules
de Rosa Montero a la seva novel·la ‘Historia del Rey transparente’ (2005): “Las
palabras no deben ser como la miel, pegajosas y espesas, dulces trampas para
moscas incautas, sino como cristales transparentes y puros que permitan
contemplar el mundo a través de ellas”.
No té cap sentit que el Parlament de Catalunya, especialment el Parlament
en tant que garant de la sobirania popular que ha de guiar l’acció de tot
Govern, continuï jugant al Apalabrados mentre tothom fa mofa i befa del que
som.
Ha arribat un
moment en el qual relativitzo molt allò que passa a les Españas. Faltada
(sembla mentida!) d’un discurs nacional cohesionador més enllà dels èxits
esportius, la nova identitat espanyola s’està forjant a base d’atacar la
identitat nacional catalana. No és nou, ho sé, però el que abans era propi d’uns
cruzados outsiders ara s’està convertint en la norma d’actuació: qualsevol
tribunal d’origen polític ens pot imposar la seva ideològica manera de
veure l’Estat, qualsevol
dirigent regional es permet donar-nos lliçons des de la llunyania,
qualsevol que vulgui tapar les seves vergonyes (que les tenen a cabassos) les
tapa posant l’èmfasi en les nostres (que també en tenim, faltaria més) per fins
i tot fer-nos
desaparèixer del mapa.
Però això, què
voleu que us digui, ja no m’afecta tant. El que em preocupa és el doble joc que
aquí en fem del que està succeint. Un 51%
de la població catalana votaria per la independència segons l’últim estudi
del CEO mentre la majoria de la nostra Cambra de Representants juga amb les paraules
per atrapar mosques, no per explicar el món.
Jocs de paraules
que amaguen dobles intencions perquè miren a curt termini... Ja ens va passar
amb l’Estatut de 2005: Encara ressonaven els aplaudiments al Parc de la
Ciutadella que els mateixos representants catalans s’oferien en ser els primers
a aplicar-li el ribot a Moncloa un text que ells mateixos havien aprovat.
No em queixo de
reaccions toves a cada agressió contra Catalunya, condemno que se li faci el
joc. No perdré un segon exigint al PP que entengui la realitat social catalana.
Ells la veuen diferent. Abomino del joc melós del PP català. No puc perdre un
altre segon en intentar fer veure al PSOE que són hostes del discurs
recentralitzador de Rajoy per la seva falta de valentia de defensar el que és Catalunya
davant la resta d’Espanya. M’espanta l’enganxós debat federalitzant del PSC.
I també em
preocupa l’excés de tintes en sectors del camp nacionalista, que utilitzen un
futur independent per atreure mosques que anhelen el paradís a la terra d’on de
pedres en fem pa... Desnortats els nostres líders polítics, el principal
problema el tenim aquí, no ens ve de Castella. I ja comença a ser hora que el
Govern de la Generalitat, que és el Govern d’una nació, digui prou! Però no com
un joc tàctic, sinó responent a una estratègia a mig termini.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada