Els colors de La Roja

La prima de risc del deute espanyol enfilada pels núvols i la prima als jugadors de la selecció estatal de futbol incrementada en un 20%. Podria no seguir escrivint, ja que el greuge comparatiu és evident i en sí mateix és un argument que permet qualsevol interpretació ‘a bote pronto’. Però intentaré ser fidel a la capçalera d’aquest bloc i fer un comentari a l’antiga, és a dir, reflexionant.

Per un costat, sembla ser que la famosa prima de risc, que és l’índex pel qual els mercats financers mesuren la fortalesa econòmica d’un Estat, no atén a més raons que el guany immediat. Ni les mesures de restricció, ni la victòria socialista a França, ni el rescat de Bankia, ni l’aposta de Grècia per un govern proeuropeo fan afluixar la pressió... Qui són els mercats financers? Els mateixos que generen inestabilitat en el deute sobirà per guanyar més diners, ja que el seu negoci no és produir cap material, sinó única i exclusivament guanyar diners, i els diners no entenen de colors sinó de butxaques.

És en mig dels moments més delicats d’aquesta tempesta que es celebra l’Eurocopa de Futbol, un esdeveniment esportiu que genera passions, amb una selecció que busca el tercer títol consecutiu, i també molt moviment econòmic. Agradi o no l’esport rei d’aquí, el cert és que les retransmissions de partits de futbol congreguen masses davant les televisions i serveixen per  quadrar caixes molts establiments hostalers. A més de la quantitat de productes de consum directe que es publiciten i es venen amb l’excusa de veure córrer 22 milionaris en calçotets darrere una pilota.

Crec recordar que fins ara mai no s’havia despertat mai cap polèmica al voltant de la prima que cobren aquests jugadors ni de com les cobren. Es tracta d’un incentiu per animar-los a guanyar partits i títols, per si algú es creia que sentir el color de la samarreta era prou motiu per fer-ho el millor possible. Els colors de la samarreta, paradoxalment, els senten els que paguen per anar als estadis o animar els futbolistes en altres espais. I no és de gratis aquest color, tot pagant.

D’entrada, quedi escrit que crec que tot professional ha de cobrar la remuneració més justa a la qualitat del seu treball. De la mateixa manera que no tots els periodistes cobrem el mateix, ni tots els polítics, ni tots els banquers, entén que estiguin ben pagats aquells que han assolit l’excel·lència en la seva disciplina esportiva i que, a més, ajuden a generar guanys al seu voltant amb la seva feina.

Però dit això, no és menys cert que sobre aquest equip de persones es projecten tot un seguit de valors, els que siguin però valors, amb els quals una societat determinada es sent representada. Qualsevol societat amb la seva qualsevulla selecció.

A mi, que el futbol no m’agrada més enllà d’algun moment de distracció, només m’agradaria que el de l’austeritat fos un d’aquests valors. I quan parlo d’austeritat no dic que hagin de cobrar el sou base o no cobrar. Crec que només bastaria amb congelar les primes, no incrementar-les un 20%, i fer-les tributar a Hisenda. A tots ens han baixat o congelat el sou i a tots ens pugen els impostos. Els de La Roja, potser, haurien de sentir una mica més els colors dels ciutadans als que representen.