“La pujada de l’aigua no arriba a 1,2 euros al mes, el que
costa un cafè”. Amb aquesta gastada expressió volia desdramatitzar Marta Camps (@CampsMarta)
l’augment del preu de l’aigua a la ciutat de Lleida aprovat divendres i que
suposa un 38% més a afegir a la pujada ja experimentada al mes de gener. Un
cafè menys al mes.
Independentment dels factors que influeixen sobre el rebut
de l’aigua, tant complicat com el de la llum i tots els serveis pels quals
paguem pràcticament el doble en impostos que el valor real del servei que rebem,
la veritat és que comença a cansar tanta obsessió per deixar-nos sense fer
cafès.
Al cafè que no podré prendre per l’encariment de l’aigua li
he de sumar els dos o tres cafès que tampoc no podré gaudir per la pujada de
l’IVA, un altre per l’encandalòs increment dels peatges, un parell més per
l’increment de la retenció de l’IRPF, tres més –o quatre- quan comenci el curs
per pagar el material escolar, el cafè de la llum, el del gas, el carajillo (perquè
això ja no es comptabilitza en simples cafès!) de l’IBI...
El recurs dialèctic, per dir-li d’alguna manera, utilitzat
per la número dos de la Paeria no és que sigui pobre de pobresa intel·lectual,
és que comença a ser ofendós. Entenc tots els matisos que explica, que si la
Paeria només té incidència sobre el 40% del rebut o que les obres fetes per
portar l’aigua a la ciutat s’han de pagar, però en global demostren una minsa
capacitat de gestió dels diners públics a l’alçada de les explicacions de Mariano
Rajoy (@marianorajoy) o Cristóbal Montoro: “La cosa está muy malamente”... Un
cafè per als tres!
La suma de cafès que les administracions públiques ens estan
escamotejant és la que fa que la majoria de la ciutadania vegi el futur del
color del ristretto que no em podré fer avui. Si la cosa està molt malament i
no es pot fer una altra cosa, per a què els volem?, em pregunten amics cada
vegada més descontents davant un dels últims cafès que podrem fer en temps.
M’agrada expressar-ho d’una altra manera: On està la capacitat d’imaginació,
inventiva i valentia que li he de suposar als meus representants polítics? Per
a fer l’únic que es pot fer no cal tanta estructura ni tanta subvenció als
partits polítics.
És cert que la Paeria només pot incidir sobre el 40% del
rebut de l’aigua. Doncs que l’utilitzi per evitar que l’augment imposat per la
Generalitat (si és així) sigui tant gran. És a dir, si la Paeria no toca o
baixa el 40% de la seva incidència en el rebut de l’aigua, igual encara ens
podríem repartir un cafè entre dos.
Ja sé que no es tan fàcil, però més fàcil és la resposta que
bona part de l’administració està donant a la crisi: augmentar la recaptació
fins al punt que per a moltes famílies es fa angoixant fer els números de la
setmana, que no ja del mes.
Aneu comptant els cafès que hem de deixar de fer per l’increment
de la pressió fiscal i la baixada dels ingressos. Quants bars esteu tancant?
Quants cambrers enfilaran camí les portes de l’INEM?
Ah, i ara sí que no accepto que es digui que els meus
arguments són fàcils... Tant fàcils com retirar-li la paga setmanal als fills
perquè a casa ja no entren els diners que entraven fa sis mesos i papà no renunciarà al seu carajillo de vodka...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada