Tempesta

Bob Dylan dona sobre l'escenari tot el que valen els seus 76 anys

Escoltar Bob Dylan en directe, amic, és una experiència que vius de manera diferent a qualsevol altre artista. Dissabte a la nit, al Liceu, vaig poder comprovar –una altra vegada– que els crítics dels mitjans encara no han aprés que el seu públic sap al que va, i ni esperen aquelles coses que són normals en d’altres cantants, i en les seves cròniques ressalten com a negatiu: No té empatia amb el públic, ni el saluda, ni li adreça una sola paraula, ni... 

A veure, dona sobre l’escenari tot el que els seus 76 anys valen i és molt més que la tirallonga de premis que et posen per a ressaltar qui és, destinat als que no el coneixen, clar. El repertori d’aquesta gira europea que ara segueix per Itàlia té com a columna vertebral el seu darrer àlbum amb temes propis, Tempest (2012), regat amb alguns clàssics –sempre són pocs– i xispejat amb la incursió que ha fet els darrers anys al cançoner nord-americà popularitzat per Frank Sinatra. 

Aquests tres moments són els que dedica expressament al seu públic: S’aixeca del piano, es posa al centre de l’escenari amb moltes dificultats de mobilitat, i força la seva estranya veu fins a registres impossibles per algú que li ha dit “idiota” al vent que el va catapultar a la fama mundial i ha transformat en una tempesta aquella “hard rain” que encara ens cau a sobre. Especialment aquí. És dimarts, comencem la setmana;)

Article publicat al diari La Mañana el 3 d'abril de 2018