 |
| M’he resistit massa temps a allò que tots els polítics són iguals. Imatge: Forges |
On està el límit de la paciència, amic? Barberá, Griñán, Camps, Chaves, Pujol, Matas, fills de Pujol, Bustos, Rato, Crespo, Rus, Gürtel, ITV, ERE, Pokémon, Púnica, Campeón, Pretoria, Clotilde, Palau... Tots aquests noms –més els que omplirien deu columnes el doble de llargues que aquesta– els llegim amb tinta que s’ha fet negra de podrida, i d’aquesta putrefacció emanen gasos que ens ofeguen a cada pàgina de diari que obrim.
Pàgines que hem escrit transitant per l’ambient irrespirable de la gran hipocresia que són les declaracions i contradeclaracions dels que es mostren comprensius amb els seus i dilapidadors dels contraris. Fa tant de fàstic tot això, et lamentes i coincidim...
Al futbol potser funciona la màxima aquella que la millor defensa és un bon atac, però quan en política et defenses llançant al cap de l’altre bonys de merda tan pestilent com la que reps, la conclusió és que tots estan emmerdats! M’he resistit massa temps a allò que tots els polítics són iguals. No ho són, i ho sé. Però ja és hora que siguin ells mateixos els que ho demostrin amb fets, no?
I els fets no ajuden: Ahir seia davant el jutge Francesc Homs per posar urnes mentre Fernández Díaz continua conspirant des de la seva poltrona ministerial. Fins aquí he arribat! És dimarts, comencem la setmana;)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada