Les lliçons de Felipe

Equiparen Catalunya a l’Alemanya nazi per estalviar-se 

haver de parlar  del que han fet i hem viscut

En la innocència del meu desconeixement, entenc que cada vegada que algú amb solera equipara Catalunya a l’Alemanya nazi ho fa pel que ha llegit als llibres d’Història. Em queda clar que no hem llegit els mateixos llibres... Tot i que també sospito –ja saben, la ignorància és atrevida– que així s’estalvien de parlar de fets que no necessitem llegir perquè els hem viscut. 

Extremistes i moderats

Agafen als pitjors per fer-los passar com a mostra dels millors 

o als més vils com a exemple dels il·lustres

Foto: Pixabay

Ignoro com s’anomena la figura retòrica que domina el discurs polític actual (ja ens ho veurem en alguna pregunta de la Selectivitat), però consisteix en presentar l’altre com a un perillós extremista. La tècnica es basa en agafar als pitjors d’entre els contraris i fer-los passar com a mostra dels millors, o que posin als més vils dels nostres com a exemple dels més il·lustres i, després, afirmar que tots són, o som, iguals...

Lectures d'estiu

Il·lustració de la primera edició de 'Nuestro amigo común', de Dickens

La qüestió és llegir... O millor dit, tenir entre les mans un llibre: estri fet a base de paper, cartró i cola ple de lletres impreses amb tinta i, sobretot, sense cap botó per apagar o encendre’l. No tinc res en contra els e-books –més enllà que es carreguen tot un sistema productiu que dóna molts llocs de treball entre editors, impressors, enquadernadors i llibreters– però continuo sent un clàssic de lectures en paper. 

Podemitas i separatistes

Així es veia la independència de Cuba...

Una de les grans revolucions de continguts al seu dia en la premsa escrita va ser la inclusió d’il·lustracions en les informacions, sobretot en les portades dels diaris, per aportar un plus d’opinió intencionada a les notícies. Es tractava de guiar la lectura des del primer cop d’imatge. I com que la vida mateixa, com la política, es bipolaritza en bons i dolents, es buscava dimonitzar (literalment) i ridiculitzar al màxim al contrari que, òbviament, era tractat com a enemic i no com a rival.  

Noms, noms i noms

És cert que a Lleida no tenim un Lluís Llach... Ni a Barcelona ni a Tarragona tampoc

N’hi ha noms, noms i noms... A veure si ens entenem: Que tinguis o t’hagis fet un nom en l’espai públic no diu res més de tu que has assolit una certa quota de pantalla, que ets conegudet o, fins i tot, mediàtic. Res més, absolutament res més.