 |
| Junqueras i Herrera en un acte públic unitari. La d'ERC i ICV és una història de vides paral·leles. Fotografia: Globedia |
Titulo en interrogant. De fet mantinc l’esquema del suposat enfrontament entre partits només per raons d’un dubtós estil, ja que en el cas que ens ocupa no hi ha tant disputa per espais electorals com vides paral·leles a la ciutat de Lleida. Fins al 1995, el que avui coneixem com Esquerra i Iniciativa eren formacions polítiques convulses que miraven de refer-se dels seus propis processos de reconstrucció reclamant espais electorals propis. Avui en dia no poden evitar mirar-se de reüll tot i ser conscients que difícilment li prendran algun número significatiu de votants a l’altre en un estret marge d’electors d’esquerres, ecologistes i catalanistes que comparteixen...
Des
de l’òptica numèrica, ERC i ICV-EUIA viuen a l’actualitat temps de
recuperació de l’electorat que els
va castigar, també a Lleida, per la seva participació en els tripartits de la Generalitat. I sí, he
escrit bé “tripartits de la Generalitat” enlloc de tripartit a la Paeria.
M’aniré explicant.... Espero!
A les
darreres Eleccions al Parlament de Catalunya, del novembre passat, Esquerra va assolir 7.719 vots a
la capital del Segrià i 36.011 a
tota la demarcació. Iniciativa, 4.329
i 11.141 respectivament. Tot i portar més d’un any sense representació
municipal, són nivells de l’època del primer Govern amb Pasqual
Maragall, de la primera
vegada que CiU no
governava Catalunya i del final del cicle d’un José
Maria Aznar engrescat en l’Aliança que combatia el Mal a l’Iraq.
El
que podríem anomenar com a cicle
electoral daurat d’aquestes dues formacions polítiques d’esquerres es va
iniciar en les eleccions Municipals del maig
de 2003. A banda de factors locals, que n’hi havia uns quants a Lleida amb
un Antoni Siurana desgastat per la sospita d’irregularitats diverses que
s’investigaven als tribunals, l’ambient polític general era propici als partits petits.
El
màxim electoral d’Iniciativa
Iniciativa va
assolir, de fet, el seu màxim electoral
fins avui en qualsevol tipus de convocatòria: 5.722 vots i passar d’un a tres
regidors a la Paeria al maig de 2003. Alerta!, això dit a banda, que li passa una cosa semblant a la descrita al PP de Lleida, que el gruix dels seus votants estan a la capital i
tenen manca d’estructura territorial
forta. Aquell any, per exemple, només van sumar 1.715 vots i 8 regidors a
la resta del territori lleidatà. És cert que ara mateix aquest factor està en
procés de correcció i equilibri, però continua pesant més el seu votant urbà
que el rural.
Esquerra, per
la seva banda, va fregar amb 6.928 vots, aquell 2003, el nivell dels seus
electors al Parlament de Catalunya,
els comicis on millors resultats acostuma a treure. Va passar de dos a tres
regidors i, sobretot, va deixar en minoria el govern municipal bipartit PSC-ICV que s’havia iniciat vuit anys
abans, l’any 1995, el primer en el qual Francesc Pané i Xavier Sàez
normalitzaven la presència municipal de les formacions que encapçalaven.
Fem
un alt al camí! Deia al principi que fins al 1995, el que avui coneixem com Esquerra
i Iniciativa eren formacions polítiques convulses que miraven de refer-se dels
seus propis processos de reconstrucció.
Tirem una mica la mirada enrere...
Esquerra
es refunda
Esquerra
Republicana de Catalunya a Lleida no existia com a tal fins a finals de 1989, quan
Àngel Colom i un grup de joves activistes es fan amb el control del
partit de Macià, Companys, Tarradellas, Víctor Torres i Joan Hortalà... Va ser precisament en un congrés nacional celebrat a
la ciutat de Lleida on aquella renovació generacional va trencar el partit i, a
més, el va deixar sense marca a la ciutat de Segre.
 |
| Joventut Republicana de Lleida va ser més que un partit polític. Fotografia: JRL |
Després
vindria l’escissió del Partit per la Independència, de Colom i Pilar Rahola i un permanent estat de precarietat i de lluites
caïnites que abocava els republicans a resultats electorals profundament
minoritaris i per sota dels que assolia una Iniciativa per Catalunya que també
estava construint-se després de la caiguda del Mur de Berlín i la pauperització del PSUC.
Del
Mur a l’Olivera
Si a
Esquerra predominava, quasi com a discurs únic, la independència de Catalunya, a Iniciativa es van fixar l’objectiu de
reconduir el seu discurs eurocomunista en un aglutinador de les noves sensibilitats
progressistes, a inicis dels 90 representades per les formacions ecologistes. A
Alemanya els Verds es converteixen
en àrbitres del poder i a Itàlia els
comunistes es refonen en l’Ulivo, una coalició de
centre-esquerra que Rafel Ribó
volia emular de totes totes a Catalunya.
A les
Eleccions al Congrés dels Diputats de 1993 es presenta una primera proposta
ecologista davant les urnes, amb 664 vots a la ciutat. Dos anys després, aquest
vot verd baixa fins els 358 sufragis al Parlament de Catalunya i a finals de
segle s’obre una guerra entre diferents
formes d’afrontar electoralment l’ecologisme que es visualitza en 467
vots per a Els Verds (Confederació Ecologista de Catalunya), i 281 paperetes per a Els Verds-Alternativa Verda al
1999. Uns més propers a ICV i els altres a ERC...
En aquelles eleccions al Parlament de Catalunya, a
més, es confirma el pes d’una nova formació, Esquerra Unida
i Alternativa, amb la que la nova Izquierda Unida
de Julio Anguita i Cristina Almeida
que substitueix el vell PCE
no vol perdre la representació a Catalunya que Iniciativa ja no li garanteix.
EUiA quasi dobla vots en un any a Lleida: 487 a les Municipals del 99, 512 al
Parlament i 827 al Congrés dels Diputats l’any 2000. En aquestes, ICV va obtenir
1.483 vots i no va assolir la fita de fixar Mercè
Rivadulla com a diputada per
Lleida. Parella de Francesc Pané, Rivadulla sí que exercí de diputada
lleidatana de 1993 fins al 2000, però ocupant el segon lloc de les llistes d’Iniciativa per Barcelona. La fusió en l’actual
ICV-EUiA es consolida en el cicle electoral
daurat iniciat el 2003.
Tots aquests processos, evidentment, obliguen els
dirigents d’ERC i ICV a esmerçar massa esforços en defensar els seus propis
horts electorals enlloc de llançar-se a la recerca de nous espais. La qual cosa
es tradueix en resultats electorals minoritaris entre 1987 i 1995.
La
parella Pané-Sàez
 |
| El Tripartit a l'Ajuntament de Lleida Fotografia: Paeria |
Tornem al 1995, ja degudament contextualitzats,
espero. Francesc Pané, per ICV amb
3.722 vots, i Xavier Sàez, per ERC i
3.036 electors, entren en un Saló de Plens de la Paeria que només havia tingut
representants del PSUC (5) i de JRL (2) en les primeres eleccions
democràtiques del 1979. Els dos representen l’entrada d’aire fresc en un
Ajuntament massa viciat encara pels efectes del govern Oronich i la moció de
censura amb trànsfugues de Siurana al 1989.
Pané-Sàez feien parella en aquella campanya, i fins
i tot es van conxorxar per mirar de forçar Siurana a haver de pactar amb les
dues forces progressistes a l’hora. Però el socialista només necessitava un vot
per la majoria absoluta, es va decantar per l’eco-socialista (no accepto bromes
sobre aquest terme que, ho reconec, jo mateix vaig contribuir a propagar al seu
dia) i es va trencar aquella unitat d’acció.
Durant dos mandats, Pané es manté amb la seva única
regidoria al govern municipal, també amb Siurana amb majoria absoluta entre 1999
i 2003, i la seva projecció electoral s’estanca. Sàez, per la seva banda, s’especialitza
en ser la única oposició d’esquerres, supera a ICV en vots (3.961) i escons (sumant
al seu el de l’actual candidat Carles Vega) i
acaba per ser l’autèntic martiri d’aquell govern bipartit traient a la llum els
escàndols de Seinsa, la
concessionària de la recollida d’escombraries que utilitzava al seu aire l’abocador
municipal portant brossa de tot arreu sense permís municipal, i de l’Empresa Municipal de Serveis Comunitaris,
un fosc organisme municipal que es convertí en una mena de Caixa B de
subvencions per a amics.
Les Municipals de 2003 marquen l’inici del que més
a dalt he anomenat cicle electoral daurat. ERC recull el premi d’una oposició dura en forma de 6.982
vots i tres regidors, i ICV aconsegueix desmarcar-se del desgast del PSC amb el seu millor resultat electoral de tots els temps a
la ciutat i també tres regidors. Siurana, després d’un estiu mogut, es veu
forçat a compondre un govern tripartit a
la Paeria. Aquesta fórmula, pocs mesos després, va portar Pasqual Maragall
al Govern de la Generalitat, a
Siurana al capdavant de la Conselleria d’Agricultura
i a Àngel Ros a ser investit Paer en Cap.
De
les mans netes a Montilla
En
aquells moments, ICV-EUiA està formada tal i com l’entenem avui en dia i ERC ha
sumat al seu discurs independentista el lema “Mans netes” que va fer que, amb Josep Lluís Carod-Rovira al davant, els d’Esquerra assolissin els
seu màxim electoral històric a la ciutat de Lleida a les Generals de 2004:
10.927 vots.
 |
| El Pacte del Tinell, primer tripartit català. Fotografia: Vilaweb |
La
història d’aquell Dragon Khan del govern tripartit amb Maragall és de fites
electorals que, els republicans, encara no han recuperat, com els 8.802 vots al
Parlament el 2003, que baixen a 6.643 al 2006, fent costat un José Montilla
que va destrossar internament ERC que, al 2010, s’enfonsa als 3.341 sufragis.
En aquelles eleccions al Parlament de Catalunya en què CiU recupera el Govern, Esquerra es dessagna amb 946 vots per a SI i 825 per a Rcat. Iniciativa, en canvi,
pateix un desgast no tant accentuat, però igualment implacable.
L’avançament
electoral que Maragall fa al Dia de Tots
Sants de 2006 després d’haver expulsat ERC del Govern provoca un efecte
col·lateral als municipis en trastocar
els cicles electorals, que eren fins llavors de Municipals, Parlament,
Generals... En passar pel davant les eleccions al Parlament de Catalunya, els
votants descarreguen també en els candidats municipals (especialment a les
ciutats grans amb comportaments electorals urbans) la venjança pels pactes
forçats o promeses oblidades a Barcelona.
Així,
al 2007, Esquerra perd a Lleida un regidor i la meitat dels seus votants, amb 3.336
paperetes. Igual que Iniciativa, que es queda amb 2.737 vots. Evidentment n’hi
ha claus locals que expliquen la baixada d’electors (i una d'elles la meva pròpia imperícia en aquella època preparant la campanya d'ERC), però és el clima polític
català (aquell pacte exprés Montilla-Carod-Saura) el que prima en aquelles eleccions municipals
en què Ros es fa amb la majoria absoluta a Lleida i ERC i ICV-EUiA són igualment castigats a Barcelona, Tarragona, Girona, Sabadell, Sant Boi... I els socialistes aguanten.
ERC s’esbocina
en mil fragments i a les Municipals de 2011 perd la seva representació
municipal amb només 1.890 electors, tornant a aquella situació en la qual ICV,
amb 2.080 vots, torna a passar pel davant, tot i quedar-se també fora del
plenari municipal. Les dues formacions han canviat de cares: a Sàez li va succeir Montse Bergés; i Rivadulla,
primer, i Ramon Camats després no
varen poder seguir l’estela de Pané.
Abans
de 2015 ha de venir 2014
 |
| Sara Vilà |
I
tanquem el cercle a finals de 2013, amb la mirada posada en les Municipals de 2015 a Lleida i esperant
que es confirmi la recuperació dels electorats per a ERC i ICV. Aquests últims
encara no tenen candidat/a però tot apunta a una renovació profunda, com a mínim
de cares, producte de l’encert que està suposant Sara Vilà, jove
regidora de Rosselló i també diputada al
Parlament de Catalunya que es mostra molt activa en els seus cercles
electorals a la ciutat de Lleida. ERC, per la seva banda, recupera el nom de Carles Vega, ex regidor i representant
de les Generalitats de Maragall i Montilla a Lleida, i sense disposar del
suport de cap diputat que sigui de la capital
del Segrià.
I
ambdós partits miren de reüll mal dissimulat cap a Barcelona i el procés sobiranista. Artur Mas, en
avançar les eleccions al 2012, torna a trastocar el cicle electoral, però 2014
serà molt més que unes simples eleccions per a ERC i ICV. Si hi ha referèndum o
no, si es guanya o es perd, si hi ha eleccions plebiscitàries o no, si...
 |
| Carles Vega |
I de
nou, ERC i ICV semblen anar de la mà, però aquesta vegada no tant. No poden
evitar mal mirar-se... Esquerra s’ha tornat a enrocar en el seu discurs de la
independència tot i vestit amb nous tints de polítiques socials, i Iniciativa
referma les seves propostes socials i alternatives sense apartar-se massa del
procés pel dret a decidir tot i
incomodar-los una posició independentista que no tenen.
Pregunta
malèvola: Uns han triat el passat i els altres opten pel futur? Advertiment maliciós: I si no parlo només de noms...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada