Dissabte al matí, Cappont es semblava més a
Sevilla que a Barcelona. El PSC de les comarques de Lleida celebrava el
seu vuitè congrés amb dos aspirants a la primera secretaria: l’alcalde
de Lleida i membre de la direcció nacional Àngel Ros i el regidor a
l’oposició de la Seu d’Urgell Òscar Ordeig. Abans d’anar a dinar, els
equips dels dos rivals auguraven un final semblant al del congrés
celebrat a la capital andalusa, en el qual Rubalcaba s’imposà Chacón per
un grapat de vots. Era, de fet, l’escenari que s’acabava de confirmar a
la mateixa hora a Girona, on l’oficialista Juli Fernández batia el seu
contrincant renovador per només 6 vots de diferència.
A mitja tarda, però, Ros s’imposava amb un contundent 71,8% dels vots,
un resultat pràcticament calcat al que va obtenir Pere Navarro al
congrés nacional del PSC. Lleida semblava més Barcelona, però amb un
detall significatiu: aquesta vegada el cavall guanyador no era el que
havia posat a córrer “el aparato”, per utilitzar la mateixa paraula amb
la qual el primer secretari sortint, Quim Llena, s’havia autodefinit en
un informe de gestió que va rebre el càstig del 33% dels congressistes.
Ros lluitava contra dues tradicions fortament arrelades entre els
socialistes de Ponent: 1.- No era l’escollit per l’aparell, que havia
optat per un jove amb molt futur encara pel davant; i 2.- Trencava la
norma no escrita però sempre present d’equilibri de lideratges i no
ingerència entre el PSC de la ciutat de Lleida i el PSC de la Plana, el
Pirineu i l’Aran...
I encara un
altre factor interessant. Ros va corregir en aquest procés congressual
les seves errades a Barcelona i va mobilitzar el seu poder orgànic a la
capital del Segrià enfocant-lo directament cap els congressistes, que
són els que voten. Montse Mínguez i Marta Camps recollien avals aquesta
vegada sense passar el fred de l’oposició i en condicions potser de
major escalf que Tere Cunillera i Mònica Lafuente.
La sort d’una moneda va decidir que Àngel Ros fos el primer en exposar
el seu programa i que Ordeig gaudís de l’avantatge tàctic de parlar
després i, per tant, poder desmuntar el discurs de l’alcalde, que ja
taponava l’únic punt fort d’Ordeig: “No hi ha hagut mai una executiva
més jove que la que jo faré. (...) Porto vuit anys i mig dedicat a la
política al 100%, no m’amortitzeu encara, coi!”, proclamava Ros.
El jove regidor de la Seu es va veure sobrepassat per l’astúcia d’un
discurs de Ros fonamentat en una idea-força: “Poso a la vostra
disposició la credibilitat i la confiança que he assolit entre la
ciutadania de Lleida. (...) La meva cara serveix per guanyar eleccions
més enllà de la capital. (...) Òscar, també t’ajudaré a que siguis
alcalde de la Seu d’Urgell”...
I va repetir aquest oferiment a tots els dirigents territorials, nomenant-los i sabent que amb tota seguretat no el votarien minuts després. I Ordeig, quan va pujar al faristol, pràcticament només va incidir en allò que és evident, que és jove, sense tampoc posar molt en evidència la vella guàrdia que el recolzava.
I va repetir aquest oferiment a tots els dirigents territorials, nomenant-los i sabent que amb tota seguretat no el votarien minuts després. I Ordeig, quan va pujar al faristol, pràcticament només va incidir en allò que és evident, que és jove, sense tampoc posar molt en evidència la vella guàrdia que el recolzava.
Així doncs, la militància socialista de Lleida ha decidit no amortitzar
encara Àngel Ros, atorgar-li un aparell més gran del que ja tenia per
encarar les seves futures aspiracions a ser candidat a la Presidència de
la Generalitat i aplanar bastant la incògnita a la Paeria, que
s’intueix més en clau de successió que de renovació.
Publicat el 27 de febrer de 20012 a l'Araponent
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada