La casualitat (?) ha volgut que en molt poc temps es barregin la
decebedora sentència emesa per un tribunal de jutges per l’assassinat de
Marta del Castillo, la inesperada (??) absolució per un jurat popular
de l’expresident valencià Camps, la inacció de la justícia esportiva
(???) davant el jugador Pepe, el jutge Garzón en la banqueta dels
acusats i la intensificació de processos judicials com els que afecten
Urdangarín, l’exvicepresident Pepe Blanco i l’expresident balear Matas.
La salsa d’aquest indigest plat la posa el nou ministre de Justícia
anunciant una reforma (????) del sistema judicial titllada de dretana.
Cada cas, evidentment, mereix el seu anàlisi específic, però vist en conjunt sembla normal que els comuns dels mortals ens confessem sobrepassats pel que precipitadament intuïm com injustícies habituals contra les quals no podem fer res. I no ho discutiré, però a mi em comença a sobrepassar la inconsistència hipòcrita i contradictòria de la majoria de les reaccions llegides i escoltades a l’espai públic.
No pot ser que apel·lem als jurats populars quan uns jutges els titllem de tous per una sentència que es queda a mig camí de la demanda del fiscal i que quan un jurat no compleix les nostres expectatives posem en dubte la mateixa figura del Jurat Popular.
No pot ser que exigim als partits polítics que apartin de la vida pública els seus dirigents que són imputats i, després, si són declarats no culpables encara voler posar a la picota aquells mateixos partits que els van apartar.
No pot ser que proclamem dia sí i dia també que la Justícia és un cachondeo i rebutgem d’entrada qualsevol proposta de reforma que endureixi les penes perquè la fan els altres.
No pot ser que aquestes contradiccions s’hagin instal·lat als espais públics de forma acrítica i, manta vegades, dites i/o escrites per les mateixes persones. El dónde dije digo... és avui la rutinària norma d’actuació de contertulians, especialistes i articulistes de renom.
Hem vist massa pel·lícules, tots, i ens pot la síndrome del fiscal. Opinadors i gent del carrer no aspirem a que la Justícia sigui justa, volem que es dictaminin les nostres sentències. I com jutgem? En base a titulars de premsa, jo el primer. La culpa és dels periodistes? Clar que no! Moltes vegades, les claus per entendre la versió de la part defensora estan dins el text de la mateixa notícia, però no hi entren materialment al titular i no volem tenir temps per llegir les versions contradictòries sobre un mateix fet.
Ens és més fàcil identificar-nos amb el fiscal acusador que amb l’advocat defensor. Sí, ja sabem allò de la presumpció d’innocència, però discutim fins i tot el significat que algú sigui declarat “no culpable”... És que sóc innocent mentre no es demostri el contrari i, per tant, cap tribunal ha de proclamar la meva innocència.
I ser fiscal popular és també més còmode, ja que només cal aplicar la medieval teoria de la navalla d’Occam fins a portar-la al reduccionisme més extrem: l’explicació més simple és la vertadera. I la més simple és que si defenses el contrari del que opina la majoria ets l’advocat del diable. Doncs això. Escrit des del sisè cercle de l’infern.
Cada cas, evidentment, mereix el seu anàlisi específic, però vist en conjunt sembla normal que els comuns dels mortals ens confessem sobrepassats pel que precipitadament intuïm com injustícies habituals contra les quals no podem fer res. I no ho discutiré, però a mi em comença a sobrepassar la inconsistència hipòcrita i contradictòria de la majoria de les reaccions llegides i escoltades a l’espai públic.
No pot ser que apel·lem als jurats populars quan uns jutges els titllem de tous per una sentència que es queda a mig camí de la demanda del fiscal i que quan un jurat no compleix les nostres expectatives posem en dubte la mateixa figura del Jurat Popular.
No pot ser que exigim als partits polítics que apartin de la vida pública els seus dirigents que són imputats i, després, si són declarats no culpables encara voler posar a la picota aquells mateixos partits que els van apartar.
No pot ser que proclamem dia sí i dia també que la Justícia és un cachondeo i rebutgem d’entrada qualsevol proposta de reforma que endureixi les penes perquè la fan els altres.
No pot ser que aquestes contradiccions s’hagin instal·lat als espais públics de forma acrítica i, manta vegades, dites i/o escrites per les mateixes persones. El dónde dije digo... és avui la rutinària norma d’actuació de contertulians, especialistes i articulistes de renom.
Hem vist massa pel·lícules, tots, i ens pot la síndrome del fiscal. Opinadors i gent del carrer no aspirem a que la Justícia sigui justa, volem que es dictaminin les nostres sentències. I com jutgem? En base a titulars de premsa, jo el primer. La culpa és dels periodistes? Clar que no! Moltes vegades, les claus per entendre la versió de la part defensora estan dins el text de la mateixa notícia, però no hi entren materialment al titular i no volem tenir temps per llegir les versions contradictòries sobre un mateix fet.
Ens és més fàcil identificar-nos amb el fiscal acusador que amb l’advocat defensor. Sí, ja sabem allò de la presumpció d’innocència, però discutim fins i tot el significat que algú sigui declarat “no culpable”... És que sóc innocent mentre no es demostri el contrari i, per tant, cap tribunal ha de proclamar la meva innocència.
I ser fiscal popular és també més còmode, ja que només cal aplicar la medieval teoria de la navalla d’Occam fins a portar-la al reduccionisme més extrem: l’explicació més simple és la vertadera. I la més simple és que si defenses el contrari del que opina la majoria ets l’advocat del diable. Doncs això. Escrit des del sisè cercle de l’infern.
Publicat el 27 de gener de 2010 a l'Araponent
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada