El sou dels funcionaris

El meu pas de vuit anys per l’administració local m’ha servit per fer fama de ser el més anti-funcionari dels que dirigien funcionaris. És un mèrit parcialment injust, com saben aquells amb els quals he tingut el plaer de treballar, però que sí conté una realitat impepinable: abomino de l’actual sistema de la Funció Pública. L’encotillament de la legislació, la vista grossa de partits polítics i sindicats que col·loquen, per torns, la seva gent i la creixent sensació d’inutilitat de les administracions, en realitat només serveixen per malmetre les persones funcionaries que són bons professionals (la majoria silenciada) i crear indignants paradisos d’autèntics vagos y maleantes (la minoria magnificada amb anuncis de cereals laxants).

No es pot negar que el col·lectiu funcionarial és una minoria en part privilegiada respecte de la massa salarial majoritària del país, sotmesa a una legislació laboral cada vegada més reformada a la baixa. És d’una tranquil·litat impagable tenir assegurat el salari de per vida, una altra cosa és que en realitat sigui una sort tenir determinats sous. És una ventura tenir un horari que et permeti fer una segona mitja jornada laboral en la privada. És un somni per a molts gaudir de drets que a l’empresa privada són impensables. És un privilegi, en definitiva, saber que el teu patró no tancarà la barraca... Fins aquí les fuetades a l’engròs al col·lectiu.

El populisme com a eina per fer política a dreta i esquerra ha convertit aquesta situació afortunada en un arma letal contra els propis funcionaris, perjudicant, de retruc, la resta del sistema econòmic. Les retallades de sous públics, en casos injustificadament brutals, només han servit per a generar dues perverses conseqüències: empitjorar la qualitat dels serveis públics i aturar encara més el ritme del consum. I d’això en patim les conseqüències la resta de població, els contribuents privats que posem a parir els treballadors públics per afortunats.

La majoria de funcionaris que conec encaixen les retallades dels seus sous cabrejats (faltaria més!) però resignats. Saben que amb més de cinc milions d’aturats els seus renecs mai seran justament escoltats. La majoria de polítics que conec defensen o impulsen aquestes tisorades amb la miopia de veure cinc milions de persones que igual els voten per atrevir-se a tocar els privilegiats... mentre no fan res contra banquers i especuladors!

Continuo pensat que falta assumir que els diners públics s’han de gestionar per retornar-los a la societat, que és de on surten. La manca d’aquest concepte ha impedit concebre el sou dels funcionaris com una part d’aquests serveis que les administracions han de retornar la ciutadania. És evident que si et paguen menys el teu rendiment al lloc de treball no pot ser el mateix i el servei que rep el ciutadà ho acaba notant. Però encara hi ha un efecte que sembla no ser tant evident però que és demolidor.

Retallar sous és minvar la capacitat de consum d’un col·lectiu que no tenia necessitat d’ajustar-se el cinturó. I això en un context d’una forta davallada del consum privat que força el tancament de petites empreses cada dia enviant més gent a l’atur. Hem perdut l’oportunitat de fer i practicar un discurs molt més valent i atrevit respecte els funcionaris: inculcar-los l’obligació de consumir, consumir i consumir com a forma de retornar la societat els diners públics que perceben.

Ho pregunto així: quants llocs de treball es perdran a les empreses privades per la retallada en el consum que es veuen obligats a fer els funcionaris? Ja cansa la sospita que als administradors de la res publica només els preocupa quadrar els seus dèficits a base d’esquilar cada dia més les nostres malmeses butxaques familiars.