El color de l'Administració

Un dels efectes col·laterals d’aquesta crisi que patim és que ens angoixa tant el dia a dia que només ens deixa veure a curt termini. A curt termini cap endavant i també a curt termini cap endarrere. Així, perdem molta de la memòria recent, que ja no històrica, i analitzem coses que passen ara i passaven abans només amb el prisma de la immediatesa distorsionada per la foscor econòmica dels temps que malvivim.

En Pep, el meu amic imaginari, té una granja a Raïmat. Sobre el seu dia a dia pesen decisions que es prenen a l’Ajuntament pedani de Raïmat, l’Ajuntament de Lleida, el Consell Comarcal del Segrià, la Diputació de Lleida, la Generalitat de Catalunya, l’Estat espanyol i la Comunitat Europea... Realment excessiu. L’estat de crisi sembla propici per a la recentralització de serveis i l’exigència d’eliminar administracions.

Però, en realitat, el debat sobre què sobra és una mica antic. Als anys 90, el PSC va denunciar fins i tot davant Europa l’estructura de consells comarcals catalans, una segona instància d’elecció indirecta posada amb calçador entre ajuntaments i diputacions que, asseguraven, només exercia de contrapoder de CiU als alcaldes del PSC. Però quan els socialistes van començar a governar consells no els van desmantellar.

A excepció de Ramon Vilalta, el primer president de l’era democràtica de la Diputació de Lleida, no conec cap president que no hagués accedit al càrrec sense fer la promesa que acceptava la cadira per tancar la Diputació. Allà està, i per èpoques ha servit per a tot: impulsar projectes que implicaven molts municipis, suport a ajuntaments petits i contrapoder també del govern de la capital.

El problema són tantes administracions? La seva raó de ser és apropar la gestió pública als ciutadans, i aquest principi és positiu. El problema és, doncs, la seva gestió? No existeix cap administració que tingui una cadena de pizzeries amb els beneficis de les quals pagui els serveis públics. Els diners de totes surten de les mateixes butxaques, la dels contribuents, que després es van repartint amb criteris partidistes, que no polítics.

Al meu entendre, la clau no està en tants nivells d’administracions, sinó en l’ús que es fa d’elles des de les estructures dels partits polítics que les okupen. Si un consell comarcal o una diputació en realitat gestiona fons públics que venen d’altres administracions, perquè els diners s'evaporen amb duplicitat de competències i rivalitat entre institucions? Perquè estan concebudes i gestionades atenent a interessos que fa temps no són l’interès de la ciutadania, que aquest sí que és un interès polític.

Si el Senat és un cementiri d’elefants i la Comissió Europea no respon a l’elecció directa de la ciutadania, els consells són un petit premi a regidors que el partit vol promoure i les diputacions el lloc on contraprogramar els grans ajuntaments de color polític contrari. Pel mig, els diners destinats a serveis es van quedant de mica en mica per cada despatx, on les persones que hi són no les hem escollit directament, i els bitllets van adoptant el color de cada governant. I a tot això, cal sumar-li el desplegament territorial dels governs estatal i autonòmic...

En Pep, i jo i tu lector@, vivim en un municipi. Aquesta és la base per organitzar-nos (i no crec que sobrin ajuntaments, més aviat sobren ganes de fer poliesportius i teatres sobredimensionats). Però no n’hi ha prou. Requerim de serveis que necessiten de la coordinació i l’impuls d’estructures superiors al nostre municipi: suprimim els consells comarcals i mancomunem els diners de cada ajuntament per a cada necessitat: transport escolar, escombraries...

Necessitem que s’apropin més els centres de decisió autonòmics: suprimim les diputacions i fusionem els seus serveis amb els de les delegacions territorials de la Generalitat. El mateix diria de l’Estat. Oi que no tenim una delegació de la Unió Europea a cada país membre perquè cada Estat en representa Europa al seu territori? S’ha de desmantellar tota l’estructura estatal i fusionar-la amb l’autonòmica.

Una altra cosa és si són necessàries tantes comunitats autònomes o si Catalunya hauria de ser un Estat... Però ho deixarem per a un altre dia, que en Pep té feina a la granja.