De pecats i pescadors

Camps i Ros es van veure les cares a l'Executiva del PSC de divendres

Foto: Lídia Sabaté / La Mañana

En aquest episodi que té pinta d’acabar en tragèdia de magnituds bíbliques, Àngel Ros va cometre el pecat original: No pactar amb Marta Camps un nou termini per a la successió prevista i, per tant, permetre que en ella es fes gran la sensació que l’alcalde l’havia deixat en l’estacada. Camps sap, o hauria de saber, que no revalidaria l’alcaldia per al PSC si abans no passava dos anys sent la primera alcaldessa de Lleida. Això ens portaria d’un relleu al 2013 (per cooptació) a ajornar-lo al 2017.

Ulls que recompten

Les CUP van donar el salt del Cafè de l’Escorxador a la Sala 1 del Teatre

Tinc un molt bon amic al que, de tant en tant, li retreia que posés aquella mirada de comptar vots. Ulls afilats, nas unflat inspirant poc a poc i coll estirat cap endavant. Són ulls que no miren, són ulls que recompten paperetes entre els assistents a un acte públic. He tornat a veure aquesta mirada en les presentacions de Toni Postius com alcaldable per C(iU) i en la posada de llarg de la Crida per Lleida, la plataforma unitària d’esquerres... de la CUP. La pregunta és: “Es van deixar enganyar tot i veure sales ben plenes?”.

Això s’està animant...

Ja hi ha qui posa en valor el refugi d’un escó a la Paeria abans que cent vots volant al Parlament

A poc que ens interessi la política més enllà d’allò que seria recomanable per a qualsevol ciutadà amb consciència cívica, no em negaran que el panorama s’està posant interessant... o divertit... o desmarxat... Es nota que les Municipals les tenim a la cantonada i que estaran fortament afectades per les plebiscitàries, que miren de reüll cap a les espanyoles de finals d’any.

Autocrítica

Hem complert el primer any de la nova etapa del diari.

Em poso a escriure la columna i el primer que em ve al cap és la Paquita Sanvicen (que demà ocuparà aquest mateix espai de la pàgina) i els retrets que em fa cada setmana a compte dels 1.250 caràcters que no li permeten dir tot allò que voldria... Doncs jo ja m’he menjat 271 dels que voldria que fos un exercici per celebrar amb tots vostès el que ha estat el primer any d’aquesta nova etapa del diari. 

La Paeria, valor refugi

Un estable escó de regidor/a, davant el risc d'apostar pel Parlament o el Congrés...

Al món de les finances, els valors refugi són les accions d’aquelles companyies que no estan sotmeses als daltabaixos dels especuladors. Són ideals en temps de crisi, diuen els entesos, perquè si bé no permeten guanyar molts diners en operacions de risc, com a mínim no en perdràs, ja que el seu comportament és de guanyar una mica o de perdre una mica només. És a dir, és allà on es posen a resguard les inversions per anar resistint. 

Ara que sabem...

Complicat ho té ERC per aliar-se amb el socialisme maragallià sense emprenyar CiU

...que al principi serà el 24 de maig i després el 27 de setembre, s’ha iniciat la precampanya. La sorpresa l’ha donat a Lleida l’agrupació d’electors El Comú, desvetllant una preocupant reclamació de la concessionària dels radars contra la Paeria i evidenciant una interessant fuita d’informació interna en camp del PSC.

Qui vol? Qui pot...

Faré l’acudit fàcil, però lo de Convergència, ERC i Unió cada vegada s’assembla més a la pel·lícula La Vida de Brian, on el Front d’Alliberament Judaic està enemistat amb el Front Judaic per la Llibertat i mira de reüll al Lliure Front Jueu... Osti! Com se sembla aquesta columna a la de dilluns passat, però continuo pensant que tres actors polítics vulguin promoure la unitat del sobiranisme a Catalunya i que entre ells no es posin d’acord podria ser una broma de mal gust, però està passant... I en aquest cas en riuen uns quants...