Bellmunt i González

Ens han explicat les efemèrides que han marcat el tarannà de les Terres de Lleida que estimen

Tot un any compartint la columna principal de la Pàgina Dos els ha convertit en una mena de parella de fet per als nostres lectors. Podria haver començat manllevant la frase “avui fa anys de...”, però no ho faré pel respecte personal i professional que en més d’una ocasió ja he fet públic per aquests dos amants de les Terres de Lleida, la seva història, els seus costums, els seus racons i, per damunt de tot, de LA MAÑANA, el seu diari.

Almacelles ens explica el món

El Museu Mas Dordal mostra amb intel·ligència el perquè de les ciutats modernes.

La foto és d'Albert Balada, la prova que hi vaig gaudir de l'espai

El cinema ens ensenya que les històries més universals són aquelles especialment locals si s’expliquen fent convergir sobre elles sentiments i actituds globals: si no, de què ens emocionem per les desventures d’una nena rica del Sud esclavista a la qual el vent se l’endú tot el seu món, o ens entren calfreds en sentir el nom de Fargo, ciutat que ni sabem on para... 

Montse Mínguez

I si resulta que MM és capaç de trobar el seu propi model?
Foto de Lídia Sabaté per a La Mañana

Al llibre Àngel Ros, cara i creu (Pagès Editors, 2012) descric l’escena en la que Marta Camps i Montse Mínguez van passar un fred que pelae al desembre de 2011 a les portes del Palau de Congressos de Barcelona. Aprofitaven les estones en què els congressistes sortien a fumar per recollir avals en favor d’Àngel Ros en aquell enfrontament amb Pere Navarro que al final no va ser. N’hi havia més militants de Lleida, però certament per a Ros només treballava de valent el tàndem Camps-Mínguez. Com s’ha girat la truita...

Egos i sogues

Amb el permís d'Ermengol, reprodueixo el seu acudit de diumenge,
crec que s'entén millor que el meu article...

La Iniciativa de fer una Crida per posar en Comú tot allò que Més uneix l’Esquerra a Lleida se’n ha anat al carallo... Així, directament. He de suposar que tots i cadascun d’ells defensen veritats inalterables que fan del tot impossible articular una candidatura unitària i innovadora al voltant d’una idea de ciutat alternativa a l’actual.

Blanc o negre?

Plantejo quatre escenaris d’ara al 24 de maig, 

del més negre al més blanc passant per grisos

Fotografia: Tony Alcántara

Degut a que sóc daltònic (tampoc és tan problema no distingir del tot molts colors) em moc millor entre la gamma quasi infinita de grisos. Aquests dies de trasbals a la ciutat de Lleida sembla que ens hem de posicionar entre el blanc i el negre, perdent la perspectiva que un gris no deixa de ser un blanc amb una determinada quantitat de negre, la que atorga caràcter o perfila foscors. Plantejo, així, quatre escenaris d’aquí al 24 de maig.

Construir la realitat

Podia haver posat qualsevol foto, però m'ha agradat aquesta de
Selena Garcia: Camps llegint una notícia sobre ella a La Mañana...

A mitjans dels anys 70, la sociòloga Guy Tuchman va definir el concepte de notícia com aquell relat professional que transforma simples successos en esdeveniments públicament oberts a la discussió. I del conjunt de notícies que ocupen el debat de la ciutadania es pot acabar construint una realitat social, que després algú va definir com opinió publicada, que, al mateix temps, influeix sobre l’evolució real de les institucions públiques.

De pecats i pescadors

Camps i Ros es van veure les cares a l'Executiva del PSC de divendres

Foto: Lídia Sabaté / La Mañana

En aquest episodi que té pinta d’acabar en tragèdia de magnituds bíbliques, Àngel Ros va cometre el pecat original: No pactar amb Marta Camps un nou termini per a la successió prevista i, per tant, permetre que en ella es fes gran la sensació que l’alcalde l’havia deixat en l’estacada. Camps sap, o hauria de saber, que no revalidaria l’alcaldia per al PSC si abans no passava dos anys sent la primera alcaldessa de Lleida. Això ens portaria d’un relleu al 2013 (per cooptació) a ajornar-lo al 2017.