Trenta anys

Al dia després d'arribar a Lleida, l'aigua tornava a la Font del Jan

Avui fa trenta anys que vaig arribar a Lleida, amic, una ciutat en la qual he viscut molts més anys que en la meva vila natal, raó per la qual ja fa temps que dic allò que sóc un lleidatà nascut a Barcelona. De fet, més ponentí que els meus fills, que ho són perquè els seus pares van decidir parir-los aquí, mentre que la Carmen i jo vam optar voluntàriament per fer vida en una ciutat que en aquells temps només tenia dos ponts, la Seu Vella mantenia pedres disperses pel claustre i els plens municipals s’iniciaven a les vuit del vespre. 

D’aquestes tres dècades de vida enamorat de la boira i el clima extrem en són responsables moltes persones, però sempre m’he sentit especialment en deute amb dues: Magda Ballester i Pau Echauz, corresponsals que eren d'El Periódico i La Vanguardia i van apadrinar aquell jovenet que arribava a Ràdio Lleida posant al seu abast allò més preuat per a un periodista: el qui és qui a la ciutat; i als quals conservo encara com a grans amics. 

Eren temps revoltats, recordes... La moció de censura amb trànsfugues, l’urbà fornicador, la sentència de la minifaldilla, els colons de Montagut... Amb aquest intenssísim màster de periodisme com coi m’havia de tornar al costat del port que pudia a túnels del metro? És dimarts, comencem la setmana com un Abuelito Cebolleta qualsevol;)

Article publicat al diari La Mañana el 5 de març de 2019