 |
|
La trampa radica en forçar la imatge que els polítics
són
persones que fan coses de persones
|
La novetat d’aquesta campanya
ha estat l’opció pel show que han fet els
principals líders polítics, una vegada superada la febre de les xarxes socials
com a mitjà per superar les eines tradicionals amb els quals els candidats
s’apropaven als electors. A veure, voleu dir que el verb correcte és
“apropar-se”?
És més proper un polític si el veiem tocant la guitarra amb una
estrella de la tele? És més proper un candidat si usurpa per unes hores el lloc
d’un comentarista esportiu? És més propera una persona a la cuina de casa d’un
cantant adinerat? Més aviat, diria que s’esforcen en projectar la imatge que
els polítics són persones, també, que fan coses més o menys com les que fem els
comuns dels mortals. Que esperàveu? No són extraterrestres... crec...
Als
seixanta, les ràdios nordamericanes van prohibir una cançó de Bob Dylan, It’s Alright, Ma (I’m Only Bleeding), per l’escandalosa frase “Fins i tot el president dels
Estats Units de vegades ha d’estar despullat”. Coi! I Rajoy i Sánchez i
Iglesias... El Rivera, ja ho sabíem, tot i que ara no es tornaria a fer aquella
foto... Tot és fugir del porta a porta, on el ciutadà te pot cantar les
quaranta a la cara. Millor parlar amb una formiga de peluix... Ens veiem
dilluns vinent?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada