 |
Enric Castells (dreta) en l’homenatge a Gómez Vidal
Foto: Tony Alcántara
|
Els que hem
exercit el periodisme a Lleida abans de l’invent de la Viquipèdia sabem de la
impagable importància d’Enric Castells: teníem en un lloc destacat de la
redacció (i jo encara els conservo a casa) els seus quatre volums dels Cinquanta Lleidatans, uns llibres en els que apuntava les biografies dels
personatges més importants de la història recent de la ciutat. Davant la mort
sobtada d’algun homenot, sabíem que podíem escriure d’urgència un obituari
gràcies als seus textos, que condensaven l’essència d’aquelles persones.
I és
que l’Enric Castells tenia –també– aquesta virtut, la de fixar-se en aquells
trets diferencials de la gent amb que tractava, i em costarà trobar algú que no
l’hagi tractat. Fa unes setmanes que vaig coincidir amb ell, en l’homenatge que
li va fer amb els Armats de Lleida al també desaparegut Gómez Vidal. “Ignasio
(sic) ja sé que tens molts lios, però no pots fallar-me”. Allà va narrar, amb
els seus típics circumloquis plens d’humor blanc, la picabaralla que havia
mantingut als anys 70 amb un d’aquells directors de La Mañana del Movimiento quan ell era el redactor en cap del Diario de Lérida. Aquell director es negava a aparcar el seu cotxe al
costat del de l’Enric, fins i tot... Mentre ho explicava em mirava entremaliat,
i tots rèiem de la situació.
En finalitzar, me’n vaig cap a ell i li comento:
“Ara això ho faríem ratllant-nos els cotxes amb les claus”; i ell, en la seva
bonhomia, encara va i em diu: “Ai, no! Ignasio, jo a tu no t’ho faria això
mai!”. I és que era així de planer, l’Enric Castells que ens ha deixat sense
que ningú hagi escrit una entrada amb el seu nom a la Viquipèdia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada