‘El desafío de Artur Mas’

Seria una gran errada defensar només una cadira que hauria de donar per perduda

Un parell d’anys criticant  aquella entrada gastada als telediarios de “El desafío soberanista de Artur Mas” i dimarts al vespre vaig tenir, per moments, la sensació d’assistir al veritable desafiament personal d’Artur Mas, a l’escenificació d’una aposta individual en mig del principal repte col·lectiu que bona part de la ciutadania catalana protagonitza des de 2010... En tot aquest procés no m’he estat de dir que Mas llegia molt bé el que passava al carrer i que ha sabut estar acompanyant i liderant quan tocava. Per això mateix em resisteixo a caure ara en la temptació d’assegurar que en el darrer mes s’està equivocant més del que seria assumible amb la seva Llista del President.

M’explico: Seria una errada descomunal fer descavalcar totes les energies fins ara esmerçades per defensar només una cadira que igualment hauria de donar per perduda. Ja sigui per l’avançament d’ERC, per l’abandonament d’Unió o per la falta d’escons efectius del PSC per garantir l’estabilitat, l’actual Govern té els minuts comptats. Que no van els trets per la via dels errors ho puc intuir amb la referència que el President va fer a com es finançaria la campanya de la candidatura que proposa i què fer amb les subvencions que pertoquen per cada escó.

És a dir, va fer una proposta pensant en els detalls crematístics també i va posar sobre la taula els ítems per negociar (“puc ser el primer o l’últim”). Amb qui? Tots vàrem entendre que amb ERC, però a mesura que passen els dies crec que amb les CUP i amb Unió... De la llista del President (error!), hauríem de passar a la llista que va proposar el President (encert!)... Ens veiem dilluns vinent després d’escoltar a Junqueras?

Article publicat al diari La Mañana l'1 de desembre de 2014