Canyes trencades al PSC

Els crítics, a la cafeteria del Parlament, fent unes canyes? Fotografia: Ara.cat

Tots juguem amb les paraules, que són flexibles i per igual serveixen per anunciar intencions que per amagar vergonyes. En política, com en pràcticament tots els àmbits de la vida, aquest joc té un límit: una canya de bambú la pots doblegar en totes les direccions que vulguis que seguirà sent una canya de bambú, fins que la forces tant que la trenques. En aquell moment ja no és una canya de bambú...

Anunciar, per part del PSOE, unes primàries obertes a la ciutadania “que canviaran la política a Espanya” mentre s’amenaça d’expulsar tres diputats per votar en contra del que marca la direcció, escollida només per uns delegats que ni tan sols per tota la militància, és jugar amb pedaços de canya trencada. Els socialistes estan al límit de tensionar un sistema basat en la hipocresia. És hipòcrita que les actes dels diputats i regidors siguin personals però ells estiguin sotmesos a la voluntat rígida del partit. És hipòcrita parlar de llistes obertes però tancar les mateixes candidatures als òrgans interns. És hipòcrita parlar de coherència i oblidar-se del programa electoral.

Clar, que els amics del PSC venen d’una llarga tradició de canyes trencades: “OTAN, d’entrada no”, “Aceptaré el Estatut que apruebe el Parlament de Catalunya”, “Ros és un dels actius més valuosos del socialisme català”... Fins i tot, la última canya que trenquen, la coherència d’Àngel Ros, la volen transformar en una llança contra el cor dels tres diputats que van votar d’acord amb els seus electors. Això ja no és bambú! Ens veiem dilluns vinent?

Article publicat al diari La Mañana el 20 de gener de 2014