Vaig aplaudir en públic l’aposta d’Oriol Junqueras de situar Esquerra Republicana de Catalunya, segona força política al Parlament de Catalunya, en una situació frontissa entre Govern i oposició. En va semblar un plantejament agosarat i ple de riscos que la formació assumia sent-ne conscient del que els hi vindria a sobre. Passat el temps, crec que aquesta posició els fa grinyolar excessivament moltes línies del seu discurs. Abans de continuar llegint, adverteixo: No valen excuses de que són nous i la situació és inèdita... L’ERC del 2013 és un partit amb prou experiència al Govern i l’oposició com per no poder esgrimir raons naïfs.
A Junqueras l’he sentit tres vegades només en públic, i la primera va ser
quan es presentava com a candidat a l’Europarlament. Té un discurs potent, desinhibit
i coherent, ben arropat de les seves dots com a bon professor. De tot el que li
he sentit, confesso que el que més em va agradar va ser la part final de la
seva intervenció al Teatre Principal de Lleida fa unes setmanes. Adreçant-se a
la militància d’ERC, els va explicar el seu secret de com un partit s’obre de
veritat a la societat amb un exemple més que clarificador: “Si a les vostres
seccions locals no teniu simpatitzants del Real Madrid és que no sintonitzeu
amb una bona part de la societat catalana”. Bona part de la platea –plena de
gom a gom, això sí- es mirava les sabates...
Ser al Govern té els seus beneficis i els seus inconvenients. Ser a l’oposició,
té els seus inconvenients i els seus beneficis. Voler ser-hi als dos costats té
el doble d’inconvenients i potser la meitat dels beneficis. A hores d’ara, ERC
carrega sobre les seves esquenes els problemes de tota oposició: fer política a
cop de moció i propostes de resolució enlloc de poder fer-ho a base de decrets. I
en gaudeix de pocs beneficis: fer veure que força CiU en qüestions puntuals i
ser tractada més o menys amb una certa deferència institucional.
La política, en tal que l’art de fer de la millor manera possible el que és
possible en els moments històrics determinats, obliga a fer concessions a canvi
d’obtenir resultats. Fins aquí, què voleu que us digui? Més que respectable! Evidentment,
s’han traçat les famoses línies vermelles que no discutiré. Però de la línia
vermella cap aquí estan passant coses més que discutibles. (I no seré jo qui pregunti a canvi de què ERC ha salvat de part de la retallada
de la paga extra els funcionaris pitjor pagats...)
El cas més paradigmàtic de tots, el que exemplifica el pitjor dels
escenaris de frontissa, és el cas Martorell. ERC s’ha equivocat, i molt, en
salvar CiU de la reprovació del conseller Germà Gordò demanada per tota l’oposició en
bloc. Una reprovació més que justificada, ja que, al contrari del que hanintentat argumentar des d’ERC, no es posava en qüestió ni la política de
Justícia ni la de Serveis Penitenciaris. Només es pretenia exemplificar que el
conseller Gordò es va equivocar no cessant Xavier Martorell en el moment que l’ombra
del dubte sobre la seva vinculació al cas Método 3 posava en qüestió la netedat
de l’acció de l’Executiu català.
Tan simple com això. Aquell que no podia gaudir de la confiança del seu
partit per presidir una secció local no podia continuar un dia més al front d’una
part del Govern. Aquesta reprovació no va del dret a decidir ni de l’ofec fiscal
de Madrid. Aquesta reprovació va de mans netes! Jo encara em recordo de la
campanya de les mans netes... Que, evidentment, els partits que volen ofegar
Catalunya aprofiten el cas per desgastar... Per això estan a l’oposició, no?
Per aprofitar!
De la mateixa manera que Convergència s’aprofita d’Unió cada vegada que han
de marcar als d’ERC, aquestos encara no han sabut aprofitar-se de l’oposició
per donar tocs d’atenció a CiU. I res d’això té a veure amb l’ètica i el
compliment dels pactes... L’ètic era que el senyor Martorell hagués estat
cessat fulminantment, la resta de la pel·lícula és simple mecànica dels
ressorts clàssics del politiqueig que tant fastigueja el carrer.
Mal parafrasejant el propi Oriol Junqueras, si ERC al Parlament no reprova actituds com les de Martorell i Gordò és que no sintonitza encara amb una bona part de la societat catalana.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada