La cimera, el dia abans

Vull equivocar-me, us ho ben asseguro, i per això ho deixaré escrit abans que es celebri la cimera de partits polítics catalans amb la qual el president Artur Mas vol escenificar la realitat de la política catalana al voltant del pacte fiscal per a Catalunya. Vull equivocar-me, us ho ben asseguro, però confio molt poc vistos els moviments d’uns i uns altres en els dies anteriors.

D’entrada, no entenc perquè aquesta cimera es limita a les formacions polítiques amb representació al Parlament de Catalunya. La del Parc de la Ciutadella és, potser, la cambra nacional amb major representativitat política de la seva societat. Set forces polítiques enfront les dues o tres que és habitual al panorama autonòmic espanyol. Tot i amb això, resten encara fora uns quants partits polítics que sí són protagonistes de la vida política local. Una proposta de pacte fiscal ultrapassa el món polític. És una decisió política, evidentment, però que necessita de la implicació del teixit associatiu, sindical i empresarial, com a mínim. I tampoc no estan cridats a dir la seva. Per reunir els partits que ja hi són al Parlament crec que no cal convocar més que un Ple, no una cimera.

Suposo que encara tinc massa present el show indecent que varem patir amb l’Estatut. Aquell va ser un espectacle en el qual els primers en signar la proposta aprovada al Parlament de Catalunya començaren a esquarterar-la i a traficar amb les expectatives de la ciutadania a canvi de petites victòries partidistes que es traduïren pocs després en la major derrota de país: que un grapat de jutges de dubtosa legitimitat institucional rebolquessin el vot majoritari d’un referèndum popular.

Vull equivocar-me, us ho ben asseguro, però de moment només he vist reunions a dues bandes d’uns i uns altres que acaben pitjor del que havien començat. Per tal de facilitar una foto de consens als mitjans de comunicació després de cada trobada, s’anuncien a punts comuns d’entesa que a hores d’ara configuren un trencaclosques amb peces de mides diferents molt difícils de fer encaixar.

CiU pacta amb ERC i PSC coses diferents i després aquestos encara surten contents de la foto amb el PP, i aquests darrers ja juguen a vendre cara la seva “abstenció”... És el joc de cada dia al mateix Parlament, què justifica llavors fer-ho en format de cimera? No sentirem la veu d’Òmnium, els sindicats, les patronals, els cercles d’estudiosos i tant teixit social al qual sembla ser que només se li reserva el paper de convocar d’aquí a dos anys una gran manifestació en defensa d’alguna cosa que ja estarà fins i tot caducada.

Com deia, vull equivocar-me, us ho ben asseguro, però no veig per enlloc una proposta que no sigui partidista, és a dir, que pensi en les opcions de futur del país per damunt de les expectatives electorals, legítimes, de cadascú. En Puyal digué l’altre dia al President Mas que té un país al darrera... És cert, però preferiria que tots estiguéssim al costat.