La Seu Vella a l’horitzó

Agraïm als Amics de la Seu Vella el seu reconeixement a LA MAÑANA

Portàvem cinc anys a Lleida quan una nit, tornant del nostre can pixapins natal, la Carmen va sentir com una emoció especial en veure a l’horitzó la Seu Vella retallada en la foscor: “Crec que ja som de Lleida”, comentà mentre jo alçava el peu de l’accelerador per mantenir uns segons més aquella imatge que, de cop i volta, se’ns havia descobert diferent; ara representava casa nostra, a mig camí de l’infinit. 

La primera vegada que hi vaig entrar, a mitjans 1989, em va sobtar la deixadesa d’allò que no sabia perquè anomenaven el castell i tenia el claustre ple de pedregots dispersos de manera erràtica. Falta molt a fer, però cal reivindicar l’esforç de les administracions (totes, per a ser justos) en la evident dignificació del Turó, i la feina d’entitats i associacions per trencar aquella barrera psicològica que feia de la Seu Vella una mena de mal record aparcat allà dalt per homes de raça gegantina. 

D’aquesta manera vull agrair profundament als Amics de la Seu Vella la seva distinció al diari pel suport al monument que és Patrimoni de tots els lleidatans i volem compartir amb tota la Humanitat. Ens veiem dilluns vinent des d’on als ulls dóna mareig i al cor neguit?

Article publicat al diari La Mañana el 26 d'octubre de 2015