Coses de la (falta de) coherència

Primer de tot, amic, gràcies per no felicitar-me ahir. Ja saps que Sant Ignasi de Loiola –contra el qual no en tinc res– uneix en la seva figura dues institucions que no me són molt properes: Església i Exèrcit; però vaja, igualment agraeixo als que ho van fer, que no tenien mala intenció. Són coses de la coherència, que procuro portar de la manera més digna possible. 

Els que només es dediquen a mirar

Jo el que vull mirar és com la meva papereta entra en una urna.

Camí de l’1 d’octubre, amiga, encara haurem de veure titulars de tots els colors. En aquest joc del mocador que descrivia fa uns quants #foradellocs, sobiranistes i unionistes van acumulant errades que beneficien l’altre equip, però ara comencen a cobrar un cert protagonisme aquells que han decidit que el seu paper és només mirar com el mocador va canviant de mans. 

El 18 de juliol i Primo de Rivera

El magnífic llibre de Josep Varela sobre Felip Solé
conté una potent reflexió sobre el mal de la dictadura de Primo de Rivera

Hauria de parlar d’aquesta data, amic, inici d’una cruenta guerra que va parir el règim feixista més llarg en la història d’Europa i dia en què es presenta una demanda contra la Paeria per mantenir alguns noms als carrers. Però en lloc del general Franco en vull parlar d’altre mal militar, Miguel Primo de Rivera, que va donar un cop d’estat al 1923 –amb l’aquiescència del rei– i va mantenir la seva dictadura fins al 1930. Generals que es revolten contra el poble al qual han de servir!, t’indignes... 

L’Eix Gastronòmic

Les franquícies canviarien d'ubicació i es podria intentar una proposta
original en aquell tros de ciutat anomenat ara Eix Comercial.
Foto: Carrefour

Ara em passaré de frenada, amiga, però començo a tenir la intuïció que tampoc no li aniria tan malament a la ciutat la construcció del megaprojecte de Carrefour i la posada en marxa dels altres dos centres comercials previstos a Torre Salses i Vallrufea. Ni a la ciutat ni al comerç local, si entenem aquest com les botigues que encara mantenen la marca i la propietat d’abans de la irrupció de les franquícies. 

El joc de “el pañuelo!!!”

Avui ens explicaran els ets i uts del referèndum de l'1O

Ignoro, amic, quina és la denominació en català d’aquest joc infantil, però quan jo el jugava, en una llunyana –en el temps– Cornellà era “El Pañuelo”... La cosa anava així: Al mig es posava un –o una– amb un mocador agafat pels dits de la mà estesa cap endavant. A dreta i esquerra, els dos equips en tensió. Al crit de “Pañuelo!!!” de cada equip sortia un membre corrent cap el mig amb un objectiu molt simple: agafar el mocador i tornar al grup sense que el contrari t’enxampi.

Geometria tripartita

La sortida conservadora: mantenir lligada la suma PSC-Cs-PP.
Foto: Selena García / La Mañana

Àngel Ros, amiga, va començar la trajectòria com alcalde de Lleida en el si d’un tripartit PSC-ERC-ICV de complexa vida interna però de tal solidesa política i de gestió que el va saber patrimonialitzar amb dues majories absolutes seguides –un resultat històric per inèdit. Fa dos anys (11 més tard d’aquell govern) Ros es veu obligat a posar a prova l’experiment de la complicada geometria variable per sustentar l’Alcaldia degut al resultat històricament més dolent del PSC a la ciutat –la història té aquestes ziga-zagues. 

Informació a foc lent

Bob Woodward no té ni twitter ni facebook perquè no té temps...

“M’agrada analitzar la realitat a càmera lenta per veure com evoluciona, però avui tot es fa massa ràpid”. La frase, amic, és de Bob Woodward i la vaig llegir en una entrevista a El Periódico. Woodward va ser el motor de la investigació periodística del cas Watergate que va dilapidar la carrera presidencial de Richard Nixon, però també va desvetllar les guerres secretes dins la CIA que li van costar el cap a dos comandaments però no va desgastar gens ni mica Ronald Reagan.